Tags

Related Posts

Share This

Història de la ràdio a Mallorca

Dr. Joan Josep Matas Pastor

Doctor en Història. Professor del CESAG.

1. IntroduccióLa història de la ràdio a Mallorca ha de fer esment a tot un seguit d’inniciatives públiques i privades molt diverses que sorgeixen de la necessitat i la voluntat de transmetre informació, formació i entreteniment a totes les llars i espais de sociabilitat dels mallorquins.(1) No oblidem el paper d’instrucció i dinamització social que la ràdio ha jugat al llarg de la seva història. No debades estam davant un mitjà d’entreteniment i també d’un instrument pedagògic i de culturització de gran magnitud, tenint en compte l’alt grau d’analfabetisme que hi havia a la societat mallorquina en els moments inicials de la ràdio.(2)

Les emissores de ràdio pioneres a Mallorca corresponen a iniciatives de carácter privat ja que la radiodifusió pública s’ha mostrat històricament incapaç d’implementar-se a l’Illa, o ha mostrat, com a mínim, una gran dosi d’indecisió. Així doncs, en el darrers anys hem assistit al naixement de IB3 Ràdio com a emissora autonòmica (la primera emissió fou l’1 de març de 2005), i la conversió d’Ona Mallorca en la ràdio pública del Consell Insular de Mallorca (Aprovat en el Ple del Consell de 7 de novembre de 2005).

Des de la creació de Ràdio Mallorca l’any 1933 fins als innicis de la transició democràtica tenim una oferta radiofònica més bé minsa i que es basà única i exclusivament en la iniciativa privada. Ala ja esmentada Ràdio Mallorca, cal afegir-hi la Ràdio Joventut d’Inca i Felanitx i l’emissora diocesana Ràdio Popular.

Apartir de 1979 i fins a l’actualitat assistim a un procés de multiplicació de canals radiofònics i a una progressiva concentració empresarial que va donar lloc a una monopolització de les

emissores. Cal matisar que aquestes estaven adscrites majoritàriament a cadenes estatals la qual cosa provocà una manca de presència del català a la ràdio privada mallorquina.

Aquesta concentració de les emissores es va veure possibilitada per les operacions de compra-venda de freqüències que es realitzaren després de les concessions. Aquestes operacions s’executaren d’esquenes a la legislació que especificava que qualsevol canvi en l’explotació de les concessions precisava de la corresponent autorització. Això ens permet entreveure que, malgrat els intents governamentals per a controlar la radiodifusió, aquest control només s’ha pogut exercir en el moment d’atorgar les concessions.

Val a dir que l’esmentada concentració empresarial ha anat acompanyada de la programática i la geogràfica. Això ha comportat una minva progressiva de la producció local, la gairebé inexistència d’estrelles radiofòniques locals, que s’ha vist substituïdes per les estrelles estatals, i la concentració d’emissores principalment a Palma, seguida de les poblacions més importants de la Part Forana, com Inca i Manacor.

Els dos epígrafs que a continuació desenvolupam plantejen una ampliació de les característiques del panorama radiofònic mallorquí al llarg de la seva història i que, amb anterioritat, hem apuntat. Cal recordar que és una història marcada per les successives conjuntures socials, econòmiques, culturals i polítiques esdevingudes a Mallorca i que, alhora, han condicionat i determinat l’evolució del nostre ecosistema comunicacional. Per tant, no podem fer una història dels nostres mitjans de comunicació ni entendre la seva evolució sense contemplar les seves coordenades històriques i el temps en el que s’insereixen.


2. Orígens i evolució de la ràdio a Mallorca: Segona Republica, Guerra Civil i Franquisme (1933-1975).

Els orígens de la radiodifusió a Mallorca els hem de cercar en tot un seguit d’iniciatives voluntaristes conduides per tot un seguit de radioafeccionats que saberen transmetre la seva passió per les ones i transformar-la en una necessitat comunicacional. Dit d’una altra manera, convertir la comunicació horitzontal entre els radioafeccionats en una comunicació vertical amb la creació d’emissores lligades a persones i poc després a empreses.

De fet, als inicis dels anys 30 de segle XX, Mallorca comptava amb 1943 llicències d’aparells radioreceptors; això suposava l’existència de gairebé 6 llicències per cada 1000 habitants. Malgrat les xifres, les comunicacions radiofòniques eren molt deficients ja que amb moltes dificultats arribava el senyal d’algunes emissores de la Península i d’emissores del Nord

d’Àfrica. Aquests primers radioafeccionats possibilitaren que s’obrís una petita encletxa de llum a un ecosistema comunicatiu tancat i geogràficament aïllat com era cada una de les Illes.

El Reial Ordre de 27 de juny de 1929 propicià que el Servei Nacional de Radiodifusió (SNR) convocàs un concurs per a la instal.lació i explotació d’estacions radiofòniques a Madrid i a altres 16 capitals de província, entre les quals hi havia Palma. Val a dir que el projecte fracassà i mai s’adjudicaren les estacions.

No serà fins a la Segona República i en el context jurídic del Decret de 8 de desembre de 1932, que donava aixopluc a la creació d’emissores locals a quasi totes les províncies espanyoles, quan es crei l’amissora degana de les Illes Balears, EAJ13 Ràdio Mallorca. Aquesta fou inaugurada el diumenge 12 de novembre de 1933, enmig d’una gran expectació cultural i mediàtica en la que tots els diaris locals se’n feren ressò. La inniciativa fou dels germans Josep i Onofre Fuster, telegarafistes i radioafeccionats, animats per Jaume Homar i el sergent Josep Pons.

La programació de l’etapa republicana estigué protagonitzada per l’informatiu Diario Hablado que, a més de les notícies diàries, també oferia una emissió especial cada quinze dies en la que periodistes i intel.lectuals feien un comentari de la informació de la quinzena. Cal que no oblidem el paper de la música dins la programació radiofònica. El programa musical més característic d’aquesta etapa fou, sens dubte, la de discos sol.licitats pels oients.

La majoria de la població era analfabeta i la ràdio possibilità l’accés a la cultura i a la instrucció en camps com la salut, la higiene, l’educació dels infants, entre d’altres. No debades, aquest aspecte es reflectí a la programació de Ràdio Mallorca; així doncs, cada dimarts i divendres a partir del mes de maig de 1936 s’emetia el programa “Conferències del Servei Provincial de Puericultura” i en el que els metges parlaven a la població sobre aspectes com la higiene infantil, o d’altres temes relacionats amb els infants.

Arribats a la Guerra Civil (1936-1939), cal apuntar que els mitjans de comunicació jugaran un paper de primer ordre en la consolidació d’unes determinades cosmovisions que són, alhora, antagòniques i enemigues irreconciliables. Així doncs, les emissores de ràdio espanyoles foren importants per tal de notificar a la població les odres, les novetats, o només, per a tranquilitzar-la. També cal apuntar l’ús de la ràdio com a arma propagadística i de guerra.

La Guerra Civil suposà un canvi en la direcció del flux informatiu entre la ràdio i la premsa.

Fins al moment, Ràdio Mallorca, com moltes emissores locals d’arreu de l’Estat espanyol, es nodria de les informacions de la premsa escrita. Apartir d’ara, la direcció serà inversa de manera que es dóna la direcció lògica per les carácterístiques del mitjà radiofònic, que és de la ràdio a la premsa. La immediatesa i agilitat de la ràdio propicià que es convertís en el mitjà més idoni per a donar a conèixer les evolucions del conflicte i per a transmetre les principals consignes del moment. La ràdio és el mitjà més ràpid i eficaç que tenien els militars per a cridar els homes a files, per a explicar com actuar davant una alarma i, en definitiva, per tal de donar les directrius a la societat civil. Així doncs, Ràdio Mallorca es convertí en el principal vincle entre els poders civil i militar imposats pels rebels i la població civil.

Ala postguerra, Ràdio Mallorca tenia la missió d’entretenir i omplir les hores d’oci d’un població ensopida, castigada i afamada que trobà en la ràdio un mitjà domèstic i relativament barato d’entreteniment. Per tant, la programació musical i d’entreteniment copsà els espais radiofònics de màxima audiència ja que es partia de la concepció de la ràdio com a espectacle. Anivell programàtic, cal destacar l’obligatorietat de connectar amb els Diarios Hablados de Ràdio Nacional d’Espanya, així com l’eliminació de l’ús del mallorquí.

Durant els anys quaranta, Ràdio Mallorca és l’oasi dins el dessert radiofònic mallorquí. No té cap competència i es convertí juntament amb el futbol, el teatre, els toros i el cinema en la principal font d’entreteniment, i la primera en l’àmbit privat de la llar.

El 21 de setembre de 1943, Ràdio Mallorca s’associà a la Cadena Ser a través d’un contracte que els permetia participar de les entrades publicitàries a canvi d’unes hores d’emissió obligada de programació en cadena. Així doncs, un 55% de les accions de Ràdio Mallorca foren per la Ser i un 45% pels germans Fuster.

Els anys cinquanta suposaren per a Ràdio Mallorca un augment progressiu d’hores d’emissió fins al punt de duplicar-se a finals del decenni. Dins les emissions parlades cal destacar que la informació local, que no tenia cap mena de presència en el decenni anterior, adquireix cada vegada més protagonisme. Bàsicament, aquesta informació es limitava a certes notícies sobre gestió municipal.(3) Les emissions de teatre també suposaven un percentatge molt alt de la programació parlada, encara que al llarg del decenni anà minvant. La simbiosi entre teatre i ràdio, que també es produí arreu de l’Estat espanyol, provocà una relació estreta entre els actors i la ràdio, fins i tot els locutors participaven de les obres de radioteatre.

Tot plegat anà acompanyat d’un considerable augment dels aparells radioreceptors. Així doncs, dels 5.535 aparells de l’any 1942, passàrem als 18.998 de l’any 1955, fet que suposà que més o menys el 22% de la població de les illes fos oient de la ràdio.

Ràdio Popular de Mallorca va nèixer a finals de l’any 1959 i des de ben prest es convertí en una ràdio local de proximitat amb un gran interès per la cultura mallorquina. Instal.lada a Palma i orientada a parlar de les arrels dels oients en la seva llengua li conferí molta popularitat, cosa que li va permetre ocupar un espai radiofònic que Ràdio Mallorca no li havia prestat gaire atenció. Malgrat la censura, Ràdio Popular va fer intents molt seriosos per fer la programació íntegrament en mallorquí i, com ja veurem més endavant, s’arribaren a fer bastants de programes totalment en la nostra llengua.

Les diferents emissores diocesanes d’arreu de l’Estat integrades dins la COPEvan comptar en el seu favors amb el fet de ser emissores joves i de gaudir d’una total autonomia que per exemple Ràdio Mallorca havia perdut en associar-se a la SER. De fet, en aquests anys, la tendència de les cadenes de ràdio ja començava a ser la de la producció centralitzada a Madrid. En aquest sentit, les emissores locals de Ràdio Popular tenien una gran independència pràcticament a tot l’Estat i ben aviat assoliren responsabilitat informatives i, fins i tot, de recuperació de les diferents llengües de l’Estat.(4)

Apartir de 1967 quan s’inaugurà Ràdio Juventud de Palma i fins avançada la democràcia, el sistema radiofònic a Mallorca estarà compost per tres emissores privades amb seu a Palma: Ràdio Mallorca, Ràdio Juventud i Ràdio Popular. El Pla Transitori d’Ones Mitjanes suposà una reorganització de les emissores espanyoles després de l’explosió incontrolada que s’havia viscut. En primer lloc, aquesta reorganització suposà per a Mallorca que la Part Forana es quedàs desatesa per la radiodifusió. I, en segon lloc, s’inicià un procés de centralització geogràfica que marcarà el creixement radiofònic de l’illa fins a l’actualitat.

Aprincipis dels anys setanta, les tres emissores mallorquines ja emetien tant en Ona mitjana com en Freqüència Modulada. Ara bé, les tres emissores existents empraven la FMper a emetre programes en altres llengües cercant així una rendibilitat econòmica i donant una resposta a l’espectacular expansió turtística que es produí a Mallorca entre 1960 i 1974.

De fet, aquest ingent volum d’hores de programació en llengües estrangeres contrastava amb la manca absoluta de programes en mallorquí, a excepció de Ràdio Popular que oferia tota una sèrie de programes en mallorquí en col.laboració amb l’Obra Cultural Balear.

La programació de les emissores mallorquines durant els anys seixanta i principis dels setanta no variaren gaire respecte a la del decenni precedent. Generalment, les graelles s’ompliren amb programes musicals, qualque programa concurs i una gran quantitat de radionovel.les. Es tractava, en definitiva, d’una programació adreçada al pur entreteniment i ancorada en velles fòrmules estratègiques.

No obstant tot, en els anys setanta les diverses empreses radiofòniques que existeixen a l’Estat espanyol tendeixen cada vegada més a produir els seus programes en un sol centre i emetre’l en cadena. Aquesta programació en cadena respon, sobretot, a una voluntat empresarial de reducció de costs i a una factibilitat tècnica indiscutible i que així ho permetia. De fet, l’any 1971 Ràdio Mallorca, associada a la SER, era l’emissora que manco programació pròpia produia amb un 65%. Mentre que Ràdio Popular i Ràdio Joventut gaudien del 78 i del 88%, respectivament, de programació de producció pròpia.

Malauradament, el fet que la programació en cadena anàs augmentant any rera any causà greus perjudicis en el carácter local de les emissores, tant en el seu contingut com en la seva popularitat. Hem de tenir ben present que la producció centralitzada de programes implicava la introducció de gran estrelles de la radiodifusió estatal que, poc a poc, van desplaçant les veus mallorquines.(5)

La programació radiofònica mallorquina es va veure afectada per la forta embranzida i la popularitat que anava adquirint la música pop i el naixement de la figura del disc-jockey. Amb una programació musical adreçada a la joventut, les tres emissores mallorquines es convertiren en difusores del pop alhora que anaven construint una bona i rica discoteca i estar així en la nova moda musical.

Ja per acabar aquest apartat, només vull remarcar que Ràdio Popular de Mallorca, a diferències de Ràdio Mallorca i Ràdio Joventut, contribuí a la informació local del nostre ecosistema radiofònic amb l’emissió del primer informatiu regional, “Illes”, en la llengua pròpia de les Balears, així com amb un magazine informatiu diari titulat “Mallorca, dia a dia”, també en mallorquí.


3. La ràdio a Mallorca des de la preautonomia fins a l’actualitat (1977-2008)

Amb la caiguda del règim franquista i la posterior arribada de la democràcia s’inicià una nova etapa, que ha provocat grans canvis en el si de la radiodifusió espanyola i, lògicament també pel que fa al panorama radiodifusor mallorquí. Aquesta etapa s’encetà el mes d’octubre de 1977, quan el Ministeri de Cultura va emetre un decret que suposava la fi de la censura i de l’obligatorietat de retransmetre el Diario Hablado de Ràdio Nacional.

La transició democràtica suposà –canvis legislatius al marge- una multiplicació de canals i, de manera paral.lela, un fenomen de concentració empresarial i programàtica que ens fa pensar que l’augment dels canals no és sinònim d’una autèntica diversificació de l’oferta

radiofònica.

Anivell estatal, el que s’ha posat de manifest és que la producció centralitzada de la programació radiofònica, l’estandarització dels formats programàtics i la concentració empresarial de la ràdio han donat com a resultat una progressiva i jo diria que irreversible sucursalització de les emissores allunyades del centre.

Aquest procés de sucursalització ha tingut i té, sens dubte, unes repercussions centrades en la minva d’identitat cultura d’un poble. De fet, esdevé paradoxal que en un moment històric en el que el sorgiment d’estacions radiofòniques adscrites cada vegada a territoris geogràfics més petits –emissores municipals, lliures i comunitàries, entre d’altres- les grans cadenes tendeixin al contrari. Això només s’explica bàsicament per ranon econòmiques de contractació de grans estrelles mediàtiques que s’han d’amortitzar i de reducció de costos. Tot plegat, també val a dir que aquest procés ha estat estimulat i auspiciat per la política radiofònica dels diferents governs democràtics espanyols. No debades, tot aquest procés s’ha donat tant a les empreses públiques com a les privades.(6)

3.1. La iniciativa pública.

Val a dir que durant molts d’anys l’única ràdio pública existent a Mallorca fou Ràdio Cadena Espanyola, que emetia per OMun tipus de programació generalista i per FMuna programació que caminava cap a una especialització musical. Aquestes emissores de RCEarreu de l’Estat havien de complir una tasca marcadament localista i autonomista, amb un reforçament dels informatius locals i un augment de la producció pròpia. Res més lluny de la realitat, el 1987 es produí un canvi en la seva programació i ja s’havien donat les primeres passes per a una unificació amb Ràdio Nacional d’Espanya.

Les Balears foren la darrera Comunitat Autònoma que s’incorporà a la xarxa d’emissores de Ràdio Nacional d’Espanya. De fet, no va ser fins el 15 de desembre de 1986 que va entrar en servei el centre d’Ona Mitjana de Marratxí. I, entre març i octubre de 1987 es traslladaren al carrer Jaume III, 18, on avui en dia hi ha els estudis de la COPE. Prèviament, desde 1982 hi havia una delegació a Palma. Fins aleshores, la presència de RNEa Mallorca es duia a terme a través de les emissores d’Alfàbia des d’on emetia el segon i tercer programa de RNEque l’any 1981 passaren a anomenar-se Ràdio 2 i Ràdio 3, respectivament.

Val a dir que la fusió entre RNEi RCEes produí l’1 de gener de 1989. De fet, això suposà que les emissores de RCEes convertiren en dos canals: Ràdio 4 i Ràdio 5. Tot aquest procés de

concentració que s’ha produit a la ràdio pública estatal i que ha convertit els centres regionals en purs repetidors es va justificar amb l’argument polític que les altres institucions públiques, sobretot comunitats autònomes, havien de prendre el relleu i dotar les seves comunitats amb els canals de comunicació adequats per a difondre i recuperar la cultura pròpia dels diferens pobles que conformen l’Estat espanyol.

La lògica empresarial que imperà, fins i tot a l’empresa pública fou la reducció de costs amb la conseqüent centralització programàtica. Així doncs, el dia 24 de juliol de 1991 deixaren d’emetre totes les emissores de Ràdio 4, exceptuant les de Sevilla i Barcelona; i l’any 1994, Ràdio 5 es transformà en un format All News que només obria unes petites finestres a la programació territorial de cada centre.

Dins l’àmbit autonòmic, l’única iniciativa de creació d’una emissora de ràdio autonòmica fou Ràdio Jove. Aquesta començà les seves emissions el 29 de gener de 1988 a les 20 hores. La idea era fer una programació totalment destinada als joves i cent per cent en català. De totes maneres, no es tractà d’una ràdio autonòmica, sinó d’una activitat de la Direcció General de Joventut, Menors i Família de la Conselleria de Governació del Govern Balear. No gaudia d’una freqüència pròpia, sinó que emetia a través de la 103.2 de l’FMdel Grup Serra, des d’on emetia Antenta 3 Internacional. Afinals de 1994, passà a emetre per la freqüència de la recent creada Última Hora Ràdio, de molta més potència i de dilluns a divendres de les 16 a les 20 hores.

Dins la mesocomunicació, és a dir, aquella caracteritzada per l’horitzontalitat i la proximitat, hem de destacar el sorgiment en els anys vuitanta de les ràdios lliures, vinculades a qualque col.lectiu social, i les municipals. Aquestes darreres, al començament només es poden diferenciar de les lliures pel fet que es donen en una població de la Part Forana, tot i que després es diferenciaran gràcies a la seva vinculació amb les corporacions locals. Per exemple, Ciutat Ràdio, Ràdio Activitat i Ràdio Mediterrània són ràdios locals urbanes que emetien en llengua catalana, i a més a més era un aspecte al que donaven absoluta prioritat. També donaren absoluta prioritat a la participació ciudadana ja que els seus socis no es limitaven a ser espectadors passius de la cultura, sinó que eren els vertaders protagonistes. Per exemple, el lema de Ràdio Activitat fou “háztelo tú mismo”. L’experiència de les tres emissores fou més bé efímera ja que a principis de 1985, la delegació del Govern estatal a Balears les tancà. Cal puntualitzar que a principis de setembre de l’any 1985, Ciutat Ràdio torna a emetre, però finalment totes les experiències acabaren morint. Ràdio Activitat pogué emetre entre 1984-1989 i 1995-2000, encara que de manera il.legal, i es convertí en un exemple de cultura feta per joves i adreçada als joves totalment autogestionada.(7)

No fou fins l’any 1984 en que va nèixer la primera emissora local vinculada a una població de la Part Forana; es tractà de Ràdio La Vila de Villafranca. Val a dir que el naixement i l’evolució d’aquestes emissores ha estat marcat per un buit legal, primer, i de condescendència legal, després, però sempre enmig d’una manca absoluta de recolçament polític. Afinals de juny de 1988 ja s’havia constituït a Mallorca la Federació de Mitjans de Comunicació Local, amb emissores de ràdio de dotze localitats, amb un doble objectiu. Per una banda, assolir la normalització lingüística; i, per altra banda, resoldre la situació d’al.legalitat en la que estaven les ràdios municipals. El llistat és el que a continuació esmentam: Call Vermell Ràdio (Campos), Felanitx Ràdio, Porreres Ràdio, Ràdio La Vila (Villafranca), Ràdio Murta (Montuïri), Ràdio Maria (Maria de la Salut), Ràdio Petra, Ràdio Son Servera 85, Ràdio Envit i Truc(8) (Sóller), Titoieta Ràdio (Algaida), Ràdio Artà Municipal i Ràdio Can Picafot.(9)

Acomençament de l’any 1989, ja funcionaven a Mallorca una vintena d’emissores, entre lliures i municipals. La manca de concessions a les emissores municipals del nou Pla Tècnic Nacional d’Ones Mètriques en Modulació de Feqüència de 1989 provocà molta insatisfacció i desencís. Finalment, enmig d’una aferrissada oposició de les emissores privades, sortí la Llei 11/1991, del 8 d’abril, d’organització i control de les emissores municipals de radiodifusió sonora. En aquesta llei es regulaven els principis de les emissores municipals, així com el seu finançament. S’especificava la prohibició de constituir cadenes, tot i que permetia l’intercanvi de programes entre elles. El seu control havia de recaure en el Ple Municipal i es donava un termini de 6 mesos per a que es regularitzassin.

Moltes d’aquestes emissores municipals han tengut un funcionament molt irregular i emeten només uns dies i, en alguns casos, tan sols algunes temporades. De fet, tot i que tengueren una època daurada als anys vuitanta, el volutarisme i l’espontaneïtat no foren suficients per a la seva consolidació, i la manca de recolçament polític i administratiu ha causat la mort de gairebé totes. Moltes d’aquestes ràdios de proximitat han hagut de tancar per manca de col.laboradors, tot i comptar amb una infraestructura mínima i tenir poques despeses.

Segons la Guia de la Comunicació del Govern de les Illes Balears, a Mallorca existeixen 12 emissores municipals que a continuació citam: Alcúdia Ràdio Municipal; Ràdio Municipal d’Algaida, Titoieta Ràdio; Ràdio Municipal d’Artà; Capdepera Ràdio; Ràdio Calvià; Radio Robines de Binissalem; Ràdio Municipal d’Inca; Canal 4 – Ràdio Murta de Montuïri; Ràdio Municipal de Muro; Ràdio Municipal de Porreres; Ràdio Pollença; i, finalment, Ràdio Luna (English Radio for Mallorca).(10)

Cal mencionar que amb el Govern del Pacte de Progrés (1999-2003) es posaren en marxa dues ràdios públiques: Som Ràdio i Ona Mallorca. Val a dir que totes dues es posaren en

marxa a través de concursos de gestió i, per tant, no estaven sota el control parlamentari ni tenen consell assessor; això vol dir que defugen de les lleis autonòmiques de creació de mitjans públics. Som Ràdio, radiofórmula que impulsava la música en català, fou tancada amb l’arribada al poder del Partit Popular l’any 2004. Però l`emissora fou rellançada a través d’internet gràcies a l’empenta de l’Obra Cultural Balear.

De totes maneres, cal puntualitzar que Ona Mallorca sorgí com a una iniciativa privada de Studio Media, encara que sense l’ajut públic no hagués pogut subsistir com a ràdio exclusivament en català. Alfred Conde Bonnín fou el seu primer director i començà a emetre el dia 18 de desembre de 2000 amb música i el mes d’abril de 2001 hi afegiren els primers informatius. Segons dades de juliol de 2002 tenia una audiència entre 6.000 i 7.000 oients. Amb l’ajut del Departament d’Informàtica del Consell ide Mallorca i de la UIB, el 2002 començà a emetre també per internet. El web onamallorca.net rebé el mateix 2002 el premi Digit 0.2 a la innovació i tecnologia atorgat per la Conselleria d’Innovació i Energia del Govern de les Illes Balears per instal.lar i adaptar un sistema de transmissió de ràdio en directe i a la carta basat en programació lliure i ser la primera emissora de l’Estat espanyol que emetia en format Ogg.

Els darrers anys també hem estat testimoni de la creació d’IB3 Ràdio i la reconversió d’Ona Mallorca com a emissora del Consell Insular de Mallorca. Això suposa l’ampliació de l’oferta radiofònica pública i, en certa manera, completar l’ecosistema radiofònic públic amb la presència i representació de tots els nivells administratius que existeixen a l’Estat espanyol: municipal, insular, comunitat autònoma i estat central. Cal puntualitzar que moltes emissores locals de Mallorca conecten amb els butlletins horaris que s’emeten des d’Ona Mallorca, la ràdio del Consell.(11)

3.2. La iniciativa radiofònica privada

El règim democràtic arribà a Mallorca amb l’existència de només dues emissores. Per una banda, Ràdio Mallorca (OMi FM), asociada a SER, però a mans de la família dels fundadors, els Fuster. I, per altra banda, Ràdio Popular (OMi FM), de la Cadena d’Ones Populars Espanyoles (COPE).

Les concessions que es derivaren del Reial Decret de 8 de juny de 1979 i les del Reial Decret de 8 de juny de 1989 provocaren l’augment de l’oferta radiofònica privada arreu de l’Estat espanyol i, per tant, també a Mallorca. Des del punt de vista quantitatiu, l’oferta radiofònica es va veure quadruplicada. Mentre que, qualitativament parlant, dos fenòmens marquen

tot el període i determinen el panorama actual de la radiodifusió privada mallorquina; per una banda, la creació de societats per tal de demanar concessions, que no arribaren mai a engegar cap emissora i que, per tant, han canviat de mans; i, per altra banda, s’ha vist com aquestes freqüències generalment s’han anat afegint a les grans cadenes estatals, convertint-se en simples repetidors de la programació en cadena.

Cal remarcar que la llibertat d’informació ha provocat un augment dels desequilibris entre les emissores que tenen molts mitjans i recursos i les que no tenen ni tradició ni mitjans per a fer informatius de qualitat.

Entre 1984 i 1995, el grup PRISA–Promotora de Informaciones S.A.- es farà amb el control progressiu de l’accionariat de SER. Aquest fet suposà una modernització de Ràdio Mallorca que fins aleshores havia funcionat com una empresa familiar, paternalista i amb una política de contractació basada en personal poc professional. Val a dir que el desembre de 1989 dins el marc d’actuació de PRISAes produí una operació de compra-venda d’accions que provocà la sortida definitiva de l’accionariat de la família Fuster. Professionalització de l’emissora i sanejament econòmic foren els dos reptes que va assumir la renovada empresa. Així doncs, es contractaren professionals amb titulació i es potenciaren el serveis informatius.

El Pla Transitori del Servei Públic de Radiodifusió Sonora en Modulació de Freqüència, aprovat en Reial Decret de 8 de juny de 1979, comportà el naixement de 300 noves emissores arreu de l’Estat espanyol, de les quals 9 foren per a les Illes Balears. Apartir d’aquestes concessions, les principals cadenes iniciaren una política d’associació, participació i transferencia de llicències d’explotació que havien estat concedides a particulars i a societats que, finalment, no posaven en marxa cap emissora. Aquest mateix fenomen es donà també a Mallorca i suposà l’amplicació del panorama radiodifusor privat amb la creació de noves empreses locals i amb la irrupció de noves cadenes estatals.

Doncs bé, el 8 de juny de 1982 fou inaugurada Antena 3 de Mallorca SA, formada pel Grup Serra, amb el 60% de l’accionariat, i Antena 3 de Radio SA, amb el 40% de les accions. El seu director fou Alejandro Vidal que sabé captar perfectament l’esperit de la cadena, oferint una informació local i regional amb un estil agressiu i directe. La veritat és que quan Pere Serra decidí associar-se a Antena 3 l’encertà de ple ja que aquesta ha esdevingut el fenomen radiofònic més excel.lent de la dècada dels 80. Hem de fer notar que va nèixer a un moment propici, tot just un any després del cop d’estat de 1981, esdeveniment on la ràdio es confirmà com a mitjà d’informació preferent per la societat espanyola, i en un moment social i polític en què la gent estava necessitada de sentir crítica i oposició als poders go

vernamentals, cansada de la censura informativa prèvia. Entre 1982 i 1986, Antena 3 Mallorca es convertí en l’emissora de ràdio convencional amb més audiència a les Balears, amb 88.000 oients l’any 1986.

Durant els anys 80 fins a les properes concessions de l’any 1989, el panorama radiodifusor mallorquí a l’àmbit privat quedà com a continuació esmentam: Ràdio Popular i Ràdio Mallorca, a Ona Mitjana; i Ràdio Popular, Ràdio Mallorca, Antena 3, Antena 3 Internacional, Ràdio 80 i Rueda de Emisoras Rato, a Freqüència Modulada.(12)

Cal puntualitzar que Rueda de Emisoras Rato és l’única que no està localitzada a Palma, sinó que està a Inca. Manita SAaconseguí el 21 d’agost de 1982 la freqüència 101.4 FMa l’esmentada localitat, la qual el 8 de maig de 1991 fou transferida a Rueda de Emisoras Rato. Val a dir que l’any 1987 la cadena Rato ja tenia 5 OMi 37 d’FM, amb diferents noms, com Manita SA, Muinmo SAo Ràdio Informació Gaditana, entre d’altres. Ben aviat, es convertí en la primera emissora comercial que es situava a la Part Forana de Mallorca. Les concessions de 1989 li atorgaren dues llicències, una a Palma i l’altre a Manacor. Aquest és l’embrió de l’actual Ràdio Balear, amb emissores a Palma, Inca, Manacor, Alcúdia, Maó i Eivissa. Val a dir que Ràdio Balear va fer i fa una aposta pel bilingüisme i per una programació de producció pròpia vertebrada al voltants de la informació local i l’entreteniment musical.

Cal tenir ben present que Ràdio Balear ha esdevingut l’única emissora de ràdio privada de les illes que ha fet una aposta clara per l’àmbit suprainsular, que combina l’aspecte local amb desconnexions amb la seu central de Palma. La inexistència d’inniciatives suprainsulars en l’espai radiofònic insular ha dificultat la configuració d’una realitat balear i ve a demostrar que no hi ha un espai comunicactiu balear, ja sigui per la discontinuïtat territorial i institucional o per la disgregació social o per la diferències de costums.

Ona Cero es formà als inicis dels anys norant a partir de tres emissores concedides directament a l’ONCE, ubicades a Palma, Maó i Badajoz, les emissores del Grup Ràdio Amanecer SA, comprades per l’ONCE, i unes 20 emissores comprades a l’Associació de Ràdios Independents. Ben aviat, concretament l’1 d’abril de 1990 es produí un acord entre l’ONCEi Rueda de Emisoras Rato en la que aquesta li venia 63 de les 72 emissores propietat de Rato. Això suposà que el mes de novembre de 1990, Onda Cero comptava amb 104 emissores a tot l’estat. La cadena es completà quan a principis de 1991, l’ONCEacordà amb Blas Herrero, propietari de Ràdio Blanca SA, la compra de 25 emissores arreu de l’estat. L’actual freqüència 101.0 fou concedida a Divercisa SApropietat de l’ONCEa les concessions de 10 de febrer de 1989.

Més recentment, han sorgit altres iniciatives, com la que ha posat en marxa el periodista esportiu i empresari Alejandro Vidal amb Ràdio Mania, que ofereix connexions puntuals amb l’emissora esportiva Ràdio Marca, del grup Recoletos. Es tracta d’una ràdio temàtica basada en la programació esportiva, complementada amb programació musical el cap de setmana.

Al’aixopluc del Diario de Mallorca, ha nascut també una nova emissora de caire generalista, anomenada Radio Diario. També a Eivissa existeix Radio Diario, del grup Prensa Ibérica i depenent de Diario de Ibiza. D’altra banda, hi ha iniciatives alternatives com la de Buenas Noticias Radio, una emissora cultural per a Palma que té la pretensió d’arribar a un públic dasatès per les altres emissores, com és el cas de persones sense sostre, d’expresos, entre d’altres. La seva directora és la comunicadora Maev Jane. De l’anàlisi de la seva programació podem afirmar que fa un gran esforç per captar audiència entre el públic sudamericà i oferir una dinàmica multicultural i integradora.(13)

Els estrangers europeus a les Illes amb un alt poder adquisitiu han trobat el seu lloc per emetre en la seva llengua en cadenes de ràdio o ocupant una part d ela programció televisiva. La ràdio en alemany Das Inselradio és la més característica de les iniciatives fetes en una llengua estrangera, però són moltes les cadenes radiofòniques i televisives que reserven un espai en anglès o en alemany dirigit a aquests residents europeus. Aquesta fou creada l’any 1996 pel promotor immobiliari Matthias Khün, essent el seu director Daniel Vulic.

Segons dades de l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació –AIMC-, pel que fa a la ràdio, els habitants de les Illes Balears varen consumir l’any 2007 una mitjana de 108 minuts diaris, exactament el mateix temps que el conjunt de l’Estat. Les emissores de ràdio més seguides pels oients foren la Ser (17 minuts/dia), la COPE(9 minuts/dia) i Onda Cero (5 minuts/dia). No obstant això, encara que les cadenes generalistes experimentaren un augment del 13,2% en els registres de consum, varen continuar situant-se, amb una mitjana de 43 minuts diaris, per davall del consum de la ràdio temàtica, que fou de 65 minuts/dia.(14)

Hem de tenir ben present que l’any 2005 es varen consumir 113 minuts diaris de ràdio de mitjana, la qual cosa ja havia suposat un 13,7% respecte l’any anterior i un consum inferior a la mitjana estatal que va ser de 121 minuts diaris. La Ser amb 11, la COPEamb 10 i Onda Cero amb 7 minuts foren les cadenes de major consum pel que fa a la ràdio generalista, mentre que la Cadena 40 (18), Dial (14) i M80 foren les més escoltades en l’àmbit de la ràdio temàtica. L’any 2005 encara s’apuntava el déficit de la ràdio en català que s’observa en els rànquings de consum.(15)

En l’actualitat, l’Institut Balear d’Estudis Socials –IBES- ha creat el primer observatori balear de mitjans de comunicació. Aquest ha elabora el primer estudi sobre els hàbits i audiències de la ràdio a Mallorca. Ala pregunta de quina és la preferència dels mallorquins quan sintonitzen una emissora la majoria, el 47%, ho fan cercant música. La segona prioritat és escoltar notícies, el 41%, mentre que els esports -15,6%- i les entrevistes, debats i entreteniment -14,8%- han perdut pes a causa de l’enorme oferta televisiva i de canals temàtics.(19)

Com a conclusió m’agradaria assenyalar que tot el ball de transferències i compra-venda de freqüències que s’ha produït a Mallorca des de les primeres concessions democràtiques, l’any 1982, ha anat configurant l’actual sistema radiodifusor privat mallorquí, que com hem vist està composat bàsicament per emissores que s’adscriuen a cadenes d’àmbit nacional, amb una estrategia programàtica basada en la producció centralitzada. Això ha produït, per una banda, l’homogeneització dels continguts de les diferents emissores; i, per altra banda, una lògica programàtica basada en que les emissores locals s’entenen més com a una extensió de la xarxa que com a una concepció genuinament local.


NOTES

(1) Reproduim íntegrament el capítol tercer de MATAS PASTOR, J.J. (Ed.) (2009): Ràdio Popular de Mallorca (1959-2009). D’emissora diocesana a COPE, Lleonard i Muntaner Editor, Palma de Mallorca, pp. 39-54.

(2) L’any 1933, Mallorca presenta unes taxes d’analfabetisme del 40%. Vegeu DELGADOREINA, M. (1994): Història de la Ràdio a Mallorca 1933-1994, El Tall, Palma de Mallorca, p. 29.

(3) El 1954, la informació suposava el 15% de la programació parlada, mentre que al 46, 49, 50 i 51 no es va emetre ni un minut d’informació local. Vegeu DELGADOREINA, M. (1994): Història de la ràdio…, p. 58.

(4) Vegeu DELGADOREINA, M. (1994): Història de la ràdio…, p. 67.

(5) Vegeu DELGADOREINA, M. (1994): Història de la ràdio…, p.74.

(6) Per exemple el Reial Decret de 2 de novembre de 1977 pel qual es creava el Consell Rector Provincial de Ràdio i Televisió suposà que les cadenes REM, CARi CES s’englobassin en una nova cadena pública anomenada Ràdio Cadena Espanyola. I, encara més, la Llei 4/1980 de 10 de gener de l’Estatut de Ràdio i Televisió, segons el qual RCEs’incorporà a Ràdio Nacional d’Espanya. Vegeu DELGADOREINA, M. (1994): Historia de la ràdio…, p. 84.

(7) LÓPEZ, J. (2005): Crònica sentimental de Ràdio Activitat, Col.lecció Plaguetes del Raval, núm.5

(8) Emissora local de les parròquies de Sóller, s’Horta i el Port de Sóller que va nèixer com a una ini ciativa dels joves que havien rebut el sagrament de la confirmació el 27 de novembre de 1987. Ve geu Full Dominical, any XIII, núm.6, 5 de febrer de 1989, p.15.

(9) Vegeu DELGADOREINA, M. (1994): Historia de la ràdio…, p. 119.

(10) Vegeu http://guiacomunicacio.caib.es, [Consulta: 28 de gener de 2009].

(11) Vegeu FERNÁNDEZ QUETGLAS, N. “La ràdio, la televisió i les noves tecnologies”, a DDAA. (2009): Les Illes Balears, un ésser viu. 25 anys d’autogovern (1983-2008), Institut d’Estudis Autonò mics, p. 453.

(12) Vegeu DELGADOREINA, M. (1994): Historia de la ràdio a Mallorca…, p. 146.

(13) Vegeu http://www.agroediciones.com/RADIO.htm [Consulta: 2 de març de 2009].

(14) Vegeu CENTREDERECERCAECONÒMICAUIB-SANOSTRA(2008): Informe econòmic i social de les Illes Balears, SANOSTRACaixa de Balears, pàgs. 386-387.

(15) Vegeu CENTREDERECERCAECONÒMIC UIB-SANOSTRA(2006): Informe econòmic i social de les Illes Balears, SANOSTRACaixa de Balears, p. 491.

(16) El quadre ha estat elaborat a partir de les dades proporcionades per l’Enquesta General de Mitjans (EGM) i publicada anualment en el Libro de Medios de las Islas Baleares. Es tracta dels resultats del públic objectiu de dilluns a diumenge. Les dades del quadre són oferides en milers d’oients.

(17) Elaboració pròpia a partir del Libro de medios de las Islas Baleares, publicat per l’Estudi General de Mitjans.

(18) Elaboració pròpia a partir del Libro de medios de las Islas Baleares, publicat per l’Estudi General de Mitjans.

(19) Última Hora, dijous 12 de març de 2009, “El IBES crea el primer observatorio balear de medios de comunicación”, p. 21.