Etiquetes

Entrades relacionades

Comparteix aquest article

La premsa diaria mallorquina en el procés de transcisió democràtica: el cas de Diario de Mallorca (1975 – 1977)

Dr. Joan Josep Matas Pastor

Professor del CESAG

Resum

L’article pretèn analitzar el paper que va jugar el Diario de Mallorca en el procés de transició política que anà des de la mort de Franco fins a les primeres eleccions democràtiques. A través de l’anàlisi de les editorials demostram com fou un diari que apostà per la democratització del país.

Paraules clau: transició democràtica, premsa diària, editorials, transició política, pedagogia democràtica.

 

Abstract

This paper aims at analysing the role that Diario Mallorca played in the process of political transition (from Franco’s death to the first democratic elections). By analysing its leading articles it comes clear that the newspaper contributed to the democratization of the country.

 

Key words: democratic transition, press, leading article, politic transition, democratic pedagogy.

  1. Introducció.

Aquest article s’ha d’emmarcar dins el projecte d’anàlisi de la premsa diària malloquina en el camí cap a la democràcia que hem impulsat des del Grup de Recerca d’Història de la Comunicació del CESAG. Més concretament, estam davant una anàlisi clàssica de contingut d’una capçelera concreta en un temps molt concret. Així doncs, el nostre objecte de recerca han estat les editorials del Diario de Mallorca des del 20 de novembre de 1975, mort del dictador, fins el 15 de juny de 1977, data en què es celebraren les primeres eleccions democràtiques.

No partim de zero. Gaudim de magnífics estudis de contexte com el del periodista i historiador Miquel Payeres Femenies que fent un ús constant de la premsa diària ens marca les línies mestres de la transició espanyola en clau mallorquina. No podem oblidar les Jornades d’Estudis Històrics Locals que l’Institut d’Estudis Baleàrics organitzà l’any 2000 amb motiu del 25è aniversari de la mort de Franco. A les seves actes hi ha tot un recull d’estudis fets des de l’òptica dels mitjans de comunicació de les Illes Balears.

El que nosaltres pretenem és donar una passa més. Quins són els protagonistes de les editorials? Sobre quins temes es posiciona l’empresa editora a través de les editorials? Són temes estatals el grans potragonistes? O, més bé locals? Tot plegat, intentarem donar resposta a aquests interrogants començant per situar Diario de Mallorca dins el contexte periodístic illenc. Des del “Francisco Franco ha muerto”, titular de la portada del dia 20 de novembre de 1975 fins al titular “Hoy, cita democrática con las urnas” del dia 15 de juny de 1977 hi ha un llarg camí de denou mesos de canvis profunds, però també de continuïtats. Passàrem de ser súbdits a ser ciutadans en un Estat de dret. (1)

Hem analitzat un total de 330 articles editorials, essent la política estatal la temàtica sobre la qual es reflexiona i s’opina de manera majoritària. Cal puntualitzar que mentre el director del diari fou Antoni Alemany Dezcallar (1972-1976) els editorials anaven a portada. Ara bé, quan el director fou Joaquim Morales de Rada (1976-1985) el editorials anaven a la segona pàgina, columna de l’esquerra, a excepció d’aquells que per la temàtica els podem considerar com a capdals i formaven part de la portada; per exemple, el del dia 15 de juny de 1977 en què es celebraren les primeres eleccions democràtiques després de quaranta anys, així com també el del 25 de gener de 1977, data en la que s’havien identificat els tres segrestadors del tinent general Emilio Villaescusa Quilis, president del Consell Suprem de Justícia Militar, o l’editorial “El compromiso de un Rey Liberal” el dijous dia 2 de juny de 1976, coincidint amb el dia deprés del discurs pronunciat pel rei al congrès dels Estats Units i televisat en directe per TVE, entre d’altres.

 

  1. Evolució del Diario de Mallorca en el context de la premsa diària mallorquina.

A la dècada dels anys setanta es publicaven a Mallorca quatre diaris: Baleares, propietat de la cadena de premsa del Movimiento; Ultima Hora que passà el 1974 de ser propietat de la família Tous, importants enpresaris de la ciutat Palma, a Pere Serra Bauzà, periodista i editor; Majorca Daily Buletin, del mateix Grup Serra, publicació en anglès, que aparegué el desembre de 1962; i, finalment, el Diario de Mallorca.

Les tirades dels diaris en els anys 1975, 1976 i 1977, objecte del nostre estudi, segons les cifres de la OJD eren les següents:(2)

 

Any Última Hora Baleares Diario de Mallorca
1975 13.776 23.505 22.244
1976 16.076 20.840 22.393
1977 18.656 17.138 20.426

 

De totes maneres, segons dades oferides per Diario de Mallorca contradiuen les xifres aportades en el quadre anterior. Així doncs, des del mes d’abril de 1976 fins al mes de març de 1977, segons l’OJD, el Diario de Mallorca fou el diari de major difusió per número. La mitja diària de difusió total per número fou de 19.858 exemplars, sense que la competència el superàs durant tots els mesos analitzats. (3)

Com evolucionen aquestes tres capçeleres durant aquests anys?

El Diario de Mallorca, amb la mort de Franco va passar a ser un diari de dretes liberal que s’endinsà a fons amb la qüestió regional i anar donant prioritat i cobertura a la informació local.

El Baleares és un clar exemple de la difícil evolució d’un diari del Movimiento que com hem assenyalat en qüestió de tres anys redueix la seva tirada en quasi 6.500 exemplars. Presenta, igual que molts diaris del Movimiento, una línia informativa dubitativa, no és posicionava ni en el passat, ni en el futur amb la suficient convicció per a mantenir els lectors. Ens mostra un talant aperturista i favorable als canvis polítics al mateix temps que els canvis governamentals i la pròpia opinió pública expressaven el seu recolzament a la transició. Entenc que el vell oficialisme del mitjà, acostumat a seguir els dictats governamentals, facilitava clarament la integració als nous temps.

La Última Hora, es posicionà com a informador i animador del procés de la transició democràtica i fou l’únic del tres que augmentà la seva tirada, de 13.700 passà a 18.600. Apostà per un estil més directe i que l’apropava al ciutadà en uns moments en que la ciutadania anava adquirint consciència del seu protagonisme.

El primer número del Diario de Mallorca s’edità el 2 de juny de 1953 i sorgia de la fusió de dues capçaleres històriques del periodisme mallorquí: La Almudaina (1887) i el Correo de Mallorca (1910). El motiu de la fusió va ser bàsicament econòmic a causa dels problemes financers que arrossegaven els dos diaris. Cal destacar que aquests orígens s’han conservat durant tots aquests anys al subtítol que segueix essent:  La Almudaina- Correo de Mallorca

El Diario de Mallorca ha estat propietat de Prensa Mallorquina S.A. (1953-1955), Editorial Mallorquina S.A. (1955-1966), Editora Balear (1966-1991) i Prensa Ibérica- Grupo Moll (des del 1992).

La presència de professionals i empresaris mallorquins entre l’accionariat ha estat una constant i en els anys setanta cal destacar la forta presència del Grup March. En la seva primera etapa també cal apuntar la relació amb sectors vinculats amb organitzacions catòliques.

 

3. Anàlisi tècnic, empresarial i de contingut del Diario de Mallorca des de la mort de Franco fins a les primeres eleccions democràtiques (1975-1977).

Entre el 20 de novembre de 1975 i el 15 de juny de 1977, el Diario de Mallorca comptà amb dos directors. En primer lloc, Antoni Alemany Dezcallar i, tot seguit, Joaquim Morales de Rada Quiroga, Xim Rada.

Antoni Alemany Dezcallar va nèixer a Palma de Mallorca l’any 1939. Estudià dret a les universitats de Navarra i Madrid, on també realitzà els estudis de periodisme. Tornat a l’illa, participà en la creació d’Editora Balear SA, com a conseller delegat. Als darrers anys del franquisme i, més concretament, entre 1972 i 1976 dirigí el Diario de Mallorca i rebé el II Premi de Periodisme Fraga Iribarne. Posteriorment, dirigí a Barcelona la revista Opinión i, entre 1977 i 1979, el Diario de Barcelona. En aquest anys fou també cap del gabinet de l’associació empresarial Fomento del Trabajo Nacional. De nou a Palma, participà en la creació, el 1981, de El Día de Baleares que dirigí en la seva primera època, al qual conferí una clara ideologia conservadora. Va ser assessor del president autonòmic Gabriel Cañellas Fons en el seu primer mandat (1983-1987). Després de fundar i dirigir la desapareguda revista Sovint, tornà a col.laborar amb El Día 16. Més recentment, ha estat columnista de El Mundo, creador i director del diari digital libertatbalear.com i també director de l’experiència efímera de La Gaceta de Baleares. Fou també assesor personal del president Jaume Matas Palou entre el 2003 i el 2007. L’editorial del diari de dia 27 de febrer de 1976 suposa l’acomiadament d’Antoni Alemany que empra un titular molt expressiu, “Mai moren batles”. Aquest vol dir que les persones passen, però les institucions consolidades segueixen amb la seva trajectòria: “[…] En el momenro de la despedida a los lectores y a los amigos de la Casa y al entregar el testigo del relevo a un joven y competentísimo profesional, mi mayor orgullo estriba en poder decir y pensar que en Diario de Mallorca, tambiém mai moren batlles”. (4)

L’editorial titulat “Antonio Alemany” defineix molt bé el que va ser Diario de Mallorca en aquests anys difícils de canvis socials, polítics i econòmics: “[…] el amor a la libertad, la noción del medio de comunicación social como institución que se debe al público, la responsabilidad ciudadana y ante la ciudadanía, la fidelidad a las tradiciones que conforman el presente, el respeto a la total pluralidad de los sectores que componen el conjunto social, el equilibrio entre ellos y el sentido de la independencia frente a influencias e intentos de instrumentalización […]”. (5)

No debades, des de l’1 d’abril fins a les eleccions a corts contituients de 15 de juny de 1977 fou l´únic diari local que no inserí publicitat i propaganda de partits polítics a les seves pàgines. De fet, el diari renunciava als beneficis econòmics que això comportava per tal de mantenir la seva línia d’independència informativa davant qualsevol partit, aliança o coalició que pogués presentar-se a les eleccions. Al mateix temps, el diari garantia que en el decurs de la campanya electoral “[…] ofrecerá indiscriminada y cumplida información de su acontecer, siendo sensible a aquellas actitudes y propuestas que, por su moderación, sintonicen mejor con el caràcter liberal, equilibrado y democrático del pueblo de las Islas Baleares”. (6)

Joaquín Morales de Rada Quiroga “Xim Rada” va nèixer a Palma de Mallorca l’any 1942 i morí a la mateixa ciutat l’any 1996. El 1965 es graduà en periodisme a la Universitat de Navarra. Fou redactor de la revista londinenca Signals London (1965) i dels diaris El Diario de Las Palmas (1966) i La Provincia (1966-67), de Las Palmas de Gran Canaria. El 1968 passà al Diario de Mallorca, on excercí les funcions de cap del suplement Letras (1969-1972), redactor en cap (1972-1976) i director, entre 1976 i 1985. A partir de l’any 1986 treballà com a cap de premsa a la Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Mallorca, de la qual fou Secretari General entre 1992 i 1995.

El preu del diari va anar variant durant els denou mesos del nostre anàlisi. Així doncs, s’inicià amb vuit pessetes de dimarts a dissabte i deu pessetes els diumenges, i a partir del diumenge 21 de desembre de 1975 el preu passà de deu a onze, mantenint-se en vuit pessetes la resta de la setmana. A partir de l’1 de gener de 1976, els preus pujaren a deu pessetes entre setmana i dotze pessetes els diumenges. Seguidament, a partir del diumenge 7 de març, el preu dels diumenges ascendí a 15 pessetes, encara que la resta de la setmana es va mantenir en deu pessetes. Aquests preus es varen mantenir fins el quatre de gener de 1977 en què els preu pujaren a quinze pessetes de dimarts a dissabte i fins a vint pessetes els diumenges.

A partir del dia 9 de gener de 1976, la seu de l’empresa editora Editora Balear S.A, canvià el seu domicili de Via Roma, 37 al carrer Conflent, 1. Val a dir que estam davant un diari de 40 pàgines a 6 columnes. A partir del diumenge 23 de novembre de 1975 incorporen la Revista DM com a suplement dominical amb l’objectiu de reubicar seccions que ja no estan dins el gruix del diari. Té la pretensió de ser un magazine setmanal amb la intenció de fer una anàlisi més complerta de l’actualitat informativa i a la vegada ser un instrument de culturització i entreteniment del lector. Especialment significatiu fou el suplement del dia 12 de juny de 1977 dedicat a les eleccions del 15 de juny. Vegeu la presentació de la portada per fer-nos una idea del seu contingut i de la seva intencionalitat: 

“A solo tres días para el 15 J (el próximo miércoles, 15 de junio), la Revista DM ofrece este Especial Elecciones con el propósito de facilitat una información lo más precisa posible acerca de tan trascendentes comicios.

En este Especial Elecciones encontrará el lector extensos reportajes sobre el cuadro ideológico que respalda a las distintas opciones electorales. Junto a ellos, y a modo de orientación, se relacionan las diferentes candidaturas al Congreso de Diputados y el Senado por la circunscripción de Baleares. Un somero diccionario facilita la comprensión de aquellos términos electorales con los que el lector pudiera no estar familiarizado, al tiempo que otros trabajos complementarios contribuyen a despejar posibles dudas respecto a las garantías con que ha de desarrollarse el entero proceso de votación, el modo en que debe proceder el elector ante las urnas y el sistema de D’Hont que matiza la proporcionalidad del recuento final de votos. Asimismo, de acuerdo con las normas electorales, se incluye en este número un cuadernillo separable con la relación de mesas electorales de las distintas secciones en que está dividido, a efectos de votación, el archipiélago balear”. (7)

La nòmina de col.laboradors durant aquests denou mesos la podem qualificar com a d’alta qualitat professional i intel.lectual ja que molts d’ells són professors universitaris. Així doncs, podem destacar la presència, entre d’altres, dels noms següents: Francesc Lliset Borrell, secretari de l’Ajuntament de Palma i professor de la facultat de dret; Santiago Rodríguez Miranda, advocat de l’Estat, professor de la facultat de dret i d’ideologia demòcrata popular; Miguel Herrero de Miñón, aleshores lletrat del Consell d’Estat i professor de Dret Polític; Fèlix Pons Irazazábal, professor de Dret Administratiu i membre de l’executiva de la Federació Socialista Balear; Esteve Bardolet, economista per la Universitat de Deusto i, posteriorment, professor de la Universitat de les Illes Balears; Josep Antoni González Casanova, catedràtic de Teoria de l’Estat a la Universitat de Barcelona; Joan Ferrando, catedràtic de Dret Polític; Manuel Broseta Pont, catedràtic de Dret Mercantil de la Universitat de València.

D’altres col.laboradors són professionals liberals de reconegut prestigi social. Per exemple, podem destacar els següents: Joan Verger Garau, notari, registrador de la propietat i membre de l’Institut Espanyol de Dret Foral; Joan Bestard Comas, vicari episcopal i sociòleg; Marcos Guimerà Peraza, professor d’història; Ramiro Pérez Maura, diplomàtic, director d’Afers Generals de Cooperació Tècnica Internacional del Ministeri d’Afers Exteriors i Governador Civil de Balears (1976-1977); Miquel Aleñar Fuster, economista; Guillem Mateu, biòleg, oceanògraf i president de la Societat d’Història Natural de Balears; Joan Fuster Lareu, economista i assessor turístic; Antoni Tarabini Castellani, sociòleg i polític lligat al socialisme autonomista; Manuel Bauzá, rector del Seminari diocesà; Francesc Granell, economista de la Cambra de Comerç de Barcelona; Pere Barceló, sociòleg; entre d’altres.

Els moments de gran efervescència política i d’enorme debat mediàtic propiciaren la col.laboració puntual més o menys intensa de polítics de diverses formacions polítiques, encara que tots ells tenien el denominador comú de la moderació, el centrisme i partidaris del reformisme. De tots ells, cal destacar la presència constant d’Antoni Papell que signava els articles com a centrista de Fraga i delegat de GODSA a Balears. L’any 1971 acabà els estudis d’enginyer de camins, canals i ports a la Universitat Politècnica de Madrid. El 1977 ingressà per oposició en el Cos d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de l’Estat. Durant la transició fou director general de Difusió Cultural en el Ministeri de Cultura encapçalat per Pio Cabanillas. Escriví els seus primers articles en el Diario de Mallorca en els anys setanta i, a partir de 1980, establí una columna diària a través de l’agència Colpisa, llavors dirgida per Manuel Leguineche. Ha col.laborat, entre d’altres diaris, amb Informaciones, Diario de Barcelona, ABC i El País. Els seus articles quasi sempre foren d’anàlisi política de la realitat espanyola. Entre 1980 i 1989 fou editorialista i cap de col.laboracions del Diario 16, dirigit per Pedro J. Ramírez. També treballà com a editorialista i articulista a La Vanguardia durant el període que fou dirigit per Horacio Sáenz Guerrero. L’any 1989 s’incorporà al Grupo Correo, com a adjunt a la direcció del diari Ya i, des de 1991 fins a l’actualitat és membre del consell editorial i articulista del Grup Vocento. Des del 2000 fins al 2009 fou director adjunt de la revista de pensament El Noticiero de las Ideas, editat per la Fundació Vocento i dirigit per Fernando García de Cortázar. Cal destacar els seus llibres d’anàlisi política que són fruit, sens dubte, de la seva trajectòria periodística. A través d’ells podem seguir els principals debats ideològics i polítics que s’han donat en la societat espanyola des de la transició pacífica a la democràcia fins  a la primera legislatura del president Zapatero. El llistat dels llibres d’assaig polític i periodístic és el següent: España y el futuro (1976), Ideas para un partido de centro (1979), La monarquía española y el derecho constitucional europeo (1980), Conversaciones con Miguel Roca (1984), Conversarciones con Luis Yáñez (1991), i Zapatero 2004-2008. La legislatura de la crispación (2008).

No vull oblidar la presència de Pere Joan Morey, enquadrat ideològicament dins la dretra democràtica, del menorquí Joan Casals Tomàs, de l’esquerra demòcrata-cristiana, de Joaquim Muñoz Peirats, del Partit Demàcrata Valencià i membre de la Federació de Partits Demòcrates, i de Rafel Gil Mendóza, del Partit Popular Balear, entre d’altres. Aquest darrer col.laborà a la secció Tribuna Abierta amb cinc articles que duien per títol “Autonomía, regionalismo y federalismo”.

A més de catedràtics i polítics, hem de destacar la presència de redactors i articulistes habituals com Andreu Ferret, Jordi Bayona, Carlos Garrido, Antoni Planas Sanmartí, Joan Bosco Marquès i Sebastià Verd. Andreu Ferret Sobral nasqué a Palma de Mallorca l’any 1940 i morí a la mateixa ciutat l’any 1997. Llicenciat en Dret i en Ciències de la Informació. Després de finalitzar els seus estudis universitaris, s’instal.là a Madrid i, entre 1957 i 1968, exercí de redactor en Nuevo Diario. Retornat a Mallorca fou professor de Dret Polític a la Universitat de les Illes Balears i articulista i editorialista del Diario de Mallorca fins a la seva mort. L’any 1997 rebé el Premi Ramon Llull en reconeixement de la seva gran tasca periodística com a creador d’opinió i del seu mestratge en la professió.

Joan Bosco Marquès va nèixer a Ciutadella l’any 1947. Estudià periodisme a l’Escola de l’Església de Barcelona. Entre 1971 i 1973 treballà al Diari de Lleida fins que al febrer de 1973 s’incorporà a Diario de Mallorca. El 1976 estava de cap de la secció Noche.

Carlos Garrido Torres nasqué a Barcelona el 1950. Periodista i escriptor. Realitzà estudis de dret i filosofia i lletres a Barcelona entre els anys 1969 i 1973. El 1972, guanyà el Premi Brunet de reportatges concedit per la revista Destino i, poc després, començà a col.laborar en diferents diaris de Barcelona. El 1976, s’instal.là a Mallorca, on s’integrà a la redacció del Diario de Mallorca, del qual fou subdirector entre 1980 i 1986 i director en funcions l’any 1985. El 1986, s’incorporà com a columnista al diari Baleares i va ser el primer director de la revista Brisas, etapa durant la qual es va crear la Gran Enciclopèdia de Mallorca. És autor dels llibres d’investigació antropològica El esoterismo (1983), Mallorca màgica (1987) i Menorca màgica. Com a editor, fundà el 1979 l’editorial Aucadena. D’altra banda, és autor de les sèries per a televisió Mallorca màgica (1989), Menorca màgica (1990) i Palma antiga (1991) i de l’obra musical Mallorcatur, editada en disc de llarga durada el 1989. És compositor i guitarrista del grup Banda Miranda.

De Jordi Bayona m’agradaria destacar el seus articles d’anàlisi internacional sobre la Unió Soviètica, Xina, les eleccions en els Estats Units, la caiguda del peronisme a Argentina i la França de Giscard d’Estaing, entre d’altres.

Sebastià Verd Crespí nasqué a Santa Maria del Camí el 26 de setembre de 1947 i morí a Manacor el 2 de desembre de 2010. L’any 1969 es llicencià en Periodisme a l’Escola de l’Església de Madrid. El 27 de febrer de 1976 fou nomenat redactor en cap de la secció local del Diario de Mallorca. Fou corresponsal a Balears de dos diaris peninsulars molt oposats ideològicament com són ABC de Madrid i Avui de Barcelona. Des de l’adveniment de la democràcia va destacar com a defensor, promotor i practicant de la llengua catalana fruit, sens dubte, de les seves fortes conviccions catalanistes. La realitat balear de l’època propicià que s’especialitzàs amb ecologisme, urbanisme i turisme sempre mantenint un compromís seriós per la preservació de la nostra terra. Va ser director de Ràdio Nacional d’Espanya i de TVE a les Illes Balears. Va intentar, encara que sense èxit, publicar la revista Embat, però, pel que sembla, el seu projecte no encaixava amb determinades tendències del poder. Fruit del seu compromís amb la professió i la rigorositat que el caracteritzaven, el 1974 li va ser concedit el Premi Ciutat de Palma a la millor tasca periodística realitzada a favor de la ciutat. Va cooperar amb la creació del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears, des de la comissió de garanties.

De l’anàlisi del col.laboradors i redactors del Diario de Mallorca durant els anys objecte d’estudi voldria destacar, per últim, la inserció de plomes nacionals. Aquí destacaria, entre d’altres, a Manuel Jiménez de Parga amb les seccions “Desde Barcelona con acento” i “Con acento”, a Luis Apostúa, (8) que s’incorporà a partir del 17 de novembre de 1976 amb la columna “Jornada española”, a Ángel Gómez Escorial, aleshores subdirector del setmanari Opinión de Ediciones Cumbre, empresa lligada a la família Lara, i a Francisco Umbral amb la secció “Los placeres y los días”. No podem oblidar l’humor gràfic amb la presència gairebé diària de Luis Forges. La vinyeta que apareixia a Diario de Mallorca era la mateixa que la del diari Informaciones de Madrid. Segons el professor Francisco Segado Boj, el diario Informaciones tenia una línia editorial progressista que el Diario de Mallorca també gaudia a nivell local. (9)

 

  1. Anàlisi editorials. Del Doblan las campanas a De súbditos a ciudadanos.

Com que quasi la totalitat dels editorials d’aquests denou mesos fan esment a la situació transitòria de la política, la societat i l’economia de l’Estat espanyol, he optat per dividir aquest epígraf en dues etapes que se corresponen amb els dos governs de la monarquia abans de les primeres eleccions generals democràtiques. En primer lloc, el govern Arias Navarro, de 21 de novembre de 1975 fins a l’1 de juliol de 1976 i que cal recordar que no fou designat pel rei Joan Carles I. I, en segon lloc, el govern d’Adolfo Suárez, del 7 de juliol de 1976 fins al 15 de juny de 1977.

4.1. El govern d’Arias Navarro (desembre 1975- juliol 1976). L’Espanya real versus l’Espanya oficial.

Les dues primeres decisions del rei foren un indult limitat que la premsa l’interpretà més com el darrer acte del govern de Franco que el primer de la monarquia, i un decret sobre protecció i reconeixement de les llengües regionals que qualque sector de la premsa acollí amb entusiasme. Pel que fa al primer cas, l’editorial “Europa y el indulto” argumenta que l’opinió pública europea s’ha sentit defraudada amb el recent indult ja que hagués estat preferible una amnistia que borra delictes per conductes polítiques no castigades a l’Europa democràtica. (10)

Ben aviat es va tenir la sensació que el primer govern de la monarquia, nomenat el dia 11 de desembre de 1975, amb Arias Navarro al capdavant era massa immobilista i que les reformes democràtiques no es podrien dur a terme, malgrat la inclusió en ell d’homes lleials al rei Joan Carles I, com Manuel Fraga Iribarne, vicepresident per a Afers Polític i ministre de la Governació, José Maria de Areilza a Afers Exteriors , i Antonio Garrigues Díaz Cañabate, com a ministre de Justícia.

El Diario de Mallorca qualificava a aquest govern com el de la dreta intel.ligent que generava desencant en l’opinió pública, però al mateix temps li exigia el pas a una dreta democràtica. (11) El rotatiu es posa amb una actitud d’expectació esperançada perquè s’està davant una oportunitat històrica de la que tota la premsa internacional hi està damunt. L’única manera de fer un apropament polític i una homologació amb l’Europa democràtica és abordant una reforma política pacífica. S’assenyala que els rotatius europeu valoren positivament el tarannà moderat del nou govern, així com el prestigi intel.lectual i el segell diplomàtic i internacionalista d’alguns dels seus membres. (12)

El govern era conscient que havia d’emprendre mesures reformistes. El problema radicava en que el poble espanyol percebia la indefinició del govern, que una cosa era el discurs i l’altra la pràctica, que no es sentia il.lusionat pel nou projecte i, per tant, li girà l’esquena. El diari resumeix els aires de reforma del nou govern en sis aspectes. Primer, la primordial ampliació de les llibertats i drets dels ciutadans. Segon, acomodar les llibertats bàsiques a les institucions polítiques, administratives i sindicals. Tercer, l’urgent remodelació de les estructures econòmiques per tal de sortir de la crisi. En quart lloc, un reconeixement institucional explícit de totes les regions de l’estat i de l’autonomia local. Cinquè, la invitació a la inniciativa i a la participació ciutadana en els afers públics com a base d’un estat plural i democràtic. I, finalment, el sisè aspecte fa esment a l’oferiment de cooperació internacional en els païssos del nostre entorn per tal de sortir de l`aïllament que havíem patit durant dècades. (13)

El Diario de Mallorca apunta la importància que tingué José Maria Areilza, comte de Motrico, per a l’apertura a l’exterior destacant la seva habilitat diplomàtica i “también ha sabido estar a la altura de las circunstancias en sus declaraciones sobre nuestra situación interior […]”, que està en procés de democratització i homologació amb l’Europa democràtica. (14)

A partir del 15 de desembre de 1975 i després de la declaració programàtica del Govern que obrí les portes a l’esperança, la premsa es mostrà, per una banda optimista i, per altra banda, reticent perquè els mecanismes de poder continuaven a les mateixes mans que a l’etapa anterior. Així doncs, Diario de Mallorca saluda el nou govern amb editorials que qualifiquen al govern com a moderat i amb il.lusió per reformar les nostres estructures polítiques. A “Tónica movilista” conclou que s’ha d’atorgar un marge de confiança al govern a condició que començàs el procés de reformes sense presa, però sense aturades. (15) La reforma del Règim Local fou un altre motiu d’esperança per al nostre rotatiu tot assenyalant que “[…] al socaire de esta primera reforma, la vida local entra en un compás de espera de unas democracias municipal y provincial más fecundas por reales”. (16) L’escepticisme el trobam present quan qualifica l’estatut d’associacions polítiques d’obsolet i d’impossible reforma per part del Govern. De fet, segons Diario de Mallorca, únicament l’associació política lliure serviria per a canalitzar una vida política civilitzada i obrir el pas a una Espanya real per plural. (17) A més a més, la situació econòmica del país pot ser un entrebanc a la seva democratització. Segons el diari, la política econòmica antitriomfalista plantejada pel ministre d’Hisenda Juan Miguel Villar Mir pot ser positiva sempre i quan no es congelin sous i salaris més d’un temps prudencial per a evitar tensions socials innecessàries i contraproduents pel procés polític que es vol engegar. (18)

Una vegada més determinades publicacions es posen al capdavant i van obrint el camí a la democratització intentant aconseguir que el Govern prengui mesures amb celeritat. Però aixó no ho aconseguiran durant el govern d’Arias Navarro. El Diario de Mallorca, en el darrer editorial de l’any 1975 reclamava la necessitat de donar passes fermes cap a l’assoliment d’un parlament democràtic, un parlament de veritat en el que els procuradors passin a ser escollits per sufragi universal i, per tant, representants de la sobirania popular. De rebot, la premsa havia de deixar de ser el parlament de paper que havia funcionat fins aleshores. (19)

L’any 1976 s’encetà amb problemes d’ordre públic. Manifestacions i vagues en els messos de gener i febrer. Destacar la manifestació de Barcelona amb el lema “llibertat, aministia i estatut d’autonomia”. El discurs del president Arias a les Corts del dia 28 de gener va generar desil.lusió i desconfiança, malgrat els intents dels ministres Fraga i Areilza per contrarrestar-lo. L’oposició reaccionà i es posà en la seva contra. La premsa aperturista com El País, Cambio 16, Ya també reaccionà de manera desfavorable a les tesis del president Arias Navarro. Podem afirmar que Diario de Mallorca se pot situar entre els abans esmentats quan als innicis de 1976 apntava que ni la por al sufragi, ni als partits polítics, ni a l’exercici de les llibertats públics prenguin al poble el que és del poble: la democràcia que li torni la sobirania, la pau real i la llibertat responsable. (20)

És veritat que les declaracions d’Arias Navarro a Newsweek de dia 5 de gener de 1976 varen despertar l’interès del Diario de Mallorca que a través de l’editorial del dia següent va voler transmetre un missatge d’esperança davant l’anunci del president que assgurava una democràcia d’aquí dos anys. (21) Ara bé, també és cert que aquest missatge d’il.lusió ben prest es tornà en desencís per la manca d’actuació del governamental. Diario de Mallorca planteja que “[…] el gobierno debe lanzarse rápidamente por el camino de las reformas. Si existieran cauces se vería que la gran mayoría de esta España nueva está por un cambio sin traumas y apoyaría al Gobierno actual si siguiese decididamente esta línea […]”. (22)

Davant els conflictes laborals que enfosquiren i tensionaren l’ambient del primer trimestre de 1976, Diario de Mallorca féu una constant i enèrgica crida al seny i la moderació. A l’oposició li demana que no tengui tanta presa per passar de la tolerància a la legalització. (23) Al govern i a les autoritats provincials i locals que es deixin de contemporitzacions i passin a l’acció: reforma sindical que retorni als sindicats de totes classes l’horitzontalitat, representativitat, autonomia i llibertat que necessiten per a la defensa dels seus interessos, (24) sentit comú per a resoldre els conflictes socio-laborals, (25) democràcia a escala local davant el fracàs de les darreres eleccions a Corporacions locals per no representar l’autèntica voluntat popular, (26) i, en definitiva, audàcia política al president Arias per a escometre la tasca de conduir l’Estat espanyol a una democràcia. (27) El discurs del president a les Corts de dia 29 de gener de 1976 fou una decepció per al rotatiu. Així ho expressava a dues editorials que duien un títol prou eloqüent: “La sombra de Caetano” i “Europa espera”. (28)

L’aposta per un futur sistema de partits polítics es féu palès a Diario de Mallorca des de gener de 1976. Més concretament, quan la Revista DM, suplement dominical del diari, presentà un reportatge dels principals partits i grups polític de les Illes Balears. De fet, les formacions que anaven des de la clandestinitat fins a la legalitat de l’Estatut d’Associacions eren relacionats detalladament, amb exposició de la seva estructura, ideologia i previsible actitud davant una propera concurrència electoral. (29)

La situació d’incertesa política i de conflicte social va empènyer al rei a inniciar un recorregut per diverses comunitats amb l’objectiu de posar-se en contacte amb el poble espanyol. La primera visita fou a Catalunya, on pronuncià un discurs en català i on presidí un consell de ministres que aprovà la creació d’una comissió per a estudiar la possibilitat de dotar a les províncies catalanes d’un règim administratiu especial i en el que es proposava la modificació del Registre Civil per a que els nadons poguessin ser inscrits en la llengua catalana. El valor simbòlic d’aquesta visita dels monarques fou posat de relleu a nivell de línia editorial del Diario de Mallorca. Catalunya és un espai pont, capdavanter d’Espanya a Europa, síntesi de legítimes inquietuds i de patriotisme comprès com a retrobada amb una personalitat en el seu temps amenaçada per esperits reformistes qualificats com a suicides. (30) La veu de Catalunya es corresponia amb la veu de l’Espanya real pel que fa als anhels de reconciliació, d’amnistia, de pau i de reconeixement dels drets del poble. (31)

A nivell de política local, cal destacar la reunió de l’oposició democràtica al monestir de Cura en la que hi assistiren més de noranta representants del grups polítics de les illes, valencians i catalans. Aquesta fou emprada pel Diario de Mallorca per demanar al govern la necessitat d’articular la llibertat de reunió i de manifestació com a primera passa per a la democratització. (32)

La crisi econòmica era l’altre gran problema del país. El ministre d’hisenda adoptà una sèrie de mesures impopulars, entre elles la congelació salarial, la pujada del preu de la benzina i la devaluació de la pesseta. La premsa se’n feia ressò de la gravetat de la situació econòmica i es considerva que una patinada en matèria econòmica podia suposar el fracàs de l’anhelada reforma política. A finals de febrer de 1976, el govern decidí enviar a les Corts un projecte de llei d’actuació econòmica que Diario de Mallorca el saludà com a punt de partida, però del tot insuficient. També aprofità per fer una crítica a la política informativa del govern i a la manca de més informació del pla. (33)

Els succeïts de Vitòria del 3 de març de 1976 suposaren el punt d’inflexió definitiu en el qual la premsa aperturista qualificà al govern d’inútil i es plantejà la necessitat urgent d’un canvi radical. La imtage que el país tenia del govern era la d’un equip dividit i un president situat a la penumbra que era del tot incompatible amb les circumstàncies actuals. Per altra banda, l’oposició no dubtà en unir-se i moderar el seu discurs, passant de la defensa de la ruptura al que el Partit Comunista denominà ruptura democràtica pactada. El rotatiu demostra que les dues inflexibilitats que foren les causants dels tràgics resultats, tres morts i més de setanta ferits, s’haguessin pogut evitar amb la voluntat d’entesa entre els empresaris i els treballadors. Aquest succeïts havien de servir d’exemple perquè no tornàs passar, abans s’han de crear els espais apropiats per a la negociació i el pacte. (35) Així doncs, l’ordre públic no és pel diari un principi a defensar fort i no et moguis, sinó que s’assoleix a través de llei justes i bon govern, traduïts en pau real als carrers i a les consciències. La llei vertadera i democràtica és ordre, mentre que una legalitat antiquada com la que teníem en aquells moments pot contribuir a un desordre o ser el seu causant. (35)

Durant la segona quinzena del mes de març, el rumors sobre crisi i canvis de govern són constants. Des del Diario de Mallorca es vol tranmetre a l’opinió pública mallorquina que la crisi política esdevé necessària per a l’impuls definitiu cap a la democràcia. Aquest passava obligatòriament per un pacte entre les forces moderades de l’oposició i els aperturistes del règim que preparàs el país per a unes eleccions i reformes en un clima de distensió. (36) Tot plegat anava acompanyat de crítiques ferotges a l’extrema dreta involucionista i a la irracionalitat del búnker. (37) També reivindicava la necessitat de legalitzar totes les opcions polítiques, fins i tot el Partit Comunista d’Espanya encara que sigui amb l’argument de poder controlar-lo millor des de la legalitat que des de la clandestinitat. (38)

El mes d’abril de 1976, el poble, l’oposició i la premsa s’impacientaren. Això es pot comprovar en els títols editorials que ja no sol.liciten ni demanden al govern, sinó que simplement exigeixen de forma immediata una reforma democràtica per a superar el deteriorament polític i el caos econòmic en el que està immers l’estat. (39) Des de Diario de Mallorca s’exigí a la Comissió mixta Govern-Consell Nacional que resolgués tots els assumptes pendents; això era la legalització de tots el partits polítics, la modificació de les lleis que possibilitassin l’amnistia, la introducció d’eleccions a tots els nivells, la creació de democràcies locals i d’un Parlament nacional escollit per sufragi universal, la separació de poders i el respecte de tots els drets humans. (40) Féu especial èmfasi a la manipulació informativa dels mitjans de comunicació estatals pel fet de silenciar opcions polítiques i ideològiques, com el PCE, que formen part de l’Espanya real. (41) Es reclamaven amb urgència la celebració d’unes eleccions o consulta popular per saber cap on anam, ja que el govern sembla no tenir el rumb definit. (42) La paciència s’esgotà quan des d’un editorial s’adreçaren personalment al president dient que “[…] opinamos que a los cinco meses de la muerte del General Franco, el ritmo del reformismo ha perdido vigor y la sensación del impasse hace perder credibilidad y oportunidades al primer gobierno de la Monarquía […]”. (43)

El rotatiu local es fixa en dos països que han de ser el mirall en el que l’Estat espanyol s’ha de deixar enlluernar. M’estic referint a la monarquia democràtica anglesa, lloada en un editorial amb motiu del 50è aniversaridel regnat d’Isabel II, (44) i les eleccions legislatives a Portugal que atorgaren el triomf als socialistes de Mario Soares. (45)

El missatge televisiu del president Arias el dia 28 d’abril de 1976 fou duramente criticat pel Diario de Mallorca per la seva manca de concreció i per la utilització d’un llenguatge caducat i estentís. (46) El drama del reformisme, segons Diario de Mallorca, era la manca de confiança respecte a la sinceritat de les seves intencions. Per això ja no eren suficients les promeses ni anuncis de consultes populars. Fets democràtics i flexibilitats concretes era el que exigien aquells moments en els quals es demostrava imperatiu un diàleg entre el Govern i l’oposició. (47)

Davant aquesta situació política en la que hi ha un govern derrotat i dividit que no governa, una oposició irritada i un immobilisme que prepara la revenja, el cessament d’Arias era urgent perquè estava en joc la credibilitat de la monarquia. La corona i els sectors liberals del govern, amb Areilza al capdavant, impulsen un apropament a l’oposició rupturista amb l’objectiu de moderar i matissar la seva postura a canvi d’agilitzar la ruptura des de dins del sistema que acabi amb l’autoritarisme d’unes institucions rígides i faciliti el diàleg previ a un gran pacte nacional que ens condueixi a la democràcia. (48) Després del discurs del rei davant el Congrès dels Estats Units (1 de juny de 1976), el compromís democràtic i l’acceleració de les reformes sembla evident. De totes maneres, el Diario de Mallorca, exigeix que les paraules es transformin en fets concrets. (49) S’aprovaren el partits polítcs, però les Corts frenaren la reforma del codi penal. El diari aplaudeix la primera acció, però es criticà molt durament la segona. Ara la pilota està damunt el terrat del govern que ha de moure peça. (50) L’obstruccionisme del búnker a les Corts i al Consell Nacional és durament criticat i se’ls hi recomana que defensin les seves posicions per la via dels partits i en igualtat de condicions que la resta. (51)

Finalment, cal ressenyar que la dimissió d’Arias fou aplaudida perquè a priori permetia desbloquejar l’anquilosament de la reforma democràtica urgent i necessària. Per tant, arribava l’hora de la veritat, l’hora de la gestió negociada de les eleccions contituients i de diàleg entre el poder i les oposicions a punt de radicalitzar-se en època de crisi. (52)

4.2. El govern de Suárez (juliol 1976-juny 1977). De l’escepticisme al canvi real.

L’opinió pública rebé el nomenament de Suárez amb rebuig o, en el millor dels casos, amb escepticisme. Aquesta fou la postura que adoptà Diario de Mallorca amb l’editorial “Radical expectativa”. (53) En aquest article de fons, la manca de transparència informativa i l’actuació d’esquenes a l’opinió pública són criticats en el procediment per arribar al seu nomenament, rebut com a una incògnita i amb el dubte de si estava preparat o no per a l’enorme responsabilitat que implicava el càrrec. Des del diari, es transpuava una sensació de poques esperances democràtiques per al nou govern. (54)

El nomenament del nou govern també generà desil.lusió i posà damunt la taula els problemes que tingué Suárez per a escollir el seus ministres. El Diario de Mallorca es demanava “[…] ¿qué pueden, en rigor, exhibir como credencial de ministerio y de poder estos hombres relativamente nuevos, procedentes de una escalafón viejo? […]”. (55) L’11 de juliol es publicaren els resultats d’una enquesta d’INPE per al Diario de Mallorca en la que, entre d’atres, es demanava que pensaven els mallorquins dels darrers aconteixements polítics. La majoria consideraven acertada la dimissió d’Arias, però el govern de Suárez no despertava gaire entusiasme. (56)

L’exclusió del Partit Comunista del joc polític legal refrendat amb l’aprovació a les Corts de la reforma parcial de Codi Penal fou criticat pel Diario de Mallorca que proposà la necessitat urgent d’unes corts democràtiques a les quals si ha d’arribar a través d’unes eleccions generals. (57)

Suàrez féu públic el programa de govern remarcant la sobirania nacional, la convivència i la reconciliació. El ple reconeixement de drets i llibertats i la celebració d’eleccions abans del 30 de juny de 1977. Tot semblava apuntar que existia una decissió ferma del govern per a escometre les reformes necessàries. Així ho percebia la premsa. El Diario de Mallorca afirmava que les promeses es compleixin, que els terminis per a les consultes popular fossin el més breus possibles i que l’aministia fos satisfactòria per a emprendre el diàleg amb l’oposició. (58)

La premsa apostà en aquesta etapa per la reconciliació dels espanyols. No deixa en pau al govern i es converteix en un element de pressió constant. Així doncs, la premsa comença a sol.licitar la necessitat d’una ample i generosa amnistia. El govern, el dia 30 de juliol aprovà en Consell de Ministres el decret d’aministia que fou més ample que els anteriors, doncs comprenia els delictes d’intencionalitat politica i d’opinió, sense més excepcions que els atemptats a la vida o a la integritat física. Quedaven exclosos la major part del presos del País Basc. Diario de Mallorca aplaudeix el decret d’aministia, encara que això només és la primera passa per a la conquesta de tots els drets i llibertats ciutadanes. (59) Després d’aquest decret i un mes deprés de la decepció que suposà el nomenament de Suárez, Diario de Mallorca apuntava un raig d’esperança perquè en aquest mes s’havia fet molt més per la democràcia que en els set mesos d’Arias al capdavant del govern. (60)

El més important de l’estiu de 1976 fou el projecte de Llei per a la Reforma Política que permetia el pas definitiu de la dictadura a la democràcia. Aquesta llei havia de permetre passar de la legalitat franquista a la nova legalitat democràtica. Es tractava d’anar de la llei a la llei sense cap buit de poder. No era una llei de reforma que conclogués amb ella mateixa, sinó una llei per a la reforma. Segons Diario de Mallorca, aquesta llei havia de pemetre substituir el parlament de paper que suposava la premsa, per un parlament de veritat. (61) Ha arribat el moment definitiu de la negociació entre el poder i l’oposició. (62) Una oposició a la que se li demana una actitud conciliadora i un govern qua ha de tenir una actitud receptiva i d’escolta. (63)

El 10 de setembre fou aprovat el projecte Llei per a la Reforma Política en Consell de Ministres. El mateix dia Suárez ho anuncià en un discurs a TVE. La premsa durant el procés de tramitació del projecte de llei actuà d’animadora del govern, conscienciant als membres de les institucions franquistes i a la pròpia ciutadania de la necessitat de la seva aprovació, encara que reconeixent les seves errades. De fet, Diario de Mallorca aprecià l’esforç retòric de Suàrez en el discurs, pero reclama que es faci ja. (64) També criticà que no tegués en compte a l’oposició per a plantejar l’esmentada llei. (65)

La premsa donà puntual informació de tot el procés de tramitació de la llei. Es denuncià l’actitud dels franquistes per a evitar la reforma. Igualment, es criticà al govern per intentar pactar la democràcia amb les velles institucions del franquisme. Però també es féu una crida a l’oposició per a que afrontàs la seva responsabilitat. (66)

El pas següent fou el debat a les Corts pel procediment d’urgència, així s’estalviava el pas per la comissió de Lleis Fonamentals en la que la representació del búnker era majoritària. Finalment, el dia 18 de novembre es celebrà la votació, que fou pública i nominal. L’aplastant victòria del vot afirmatiu ens permet afirmar que les Corts franquistes s’havien autoliquidat. Només mancava el referèndum del 15 de desembre de 1976. L’arakiri que es feren les Corts autocràtiques fou saludat amb alegria per part del Diario de Mallorca: “[…] el futuro pacífico está a la  vista. El rey y el Gobierno Suárez han estado a la altura de las circunstancias. Ahora, la democracia a secas está al alcance de la mano si una inteligente prudencia acompaña a cuantos deben tener voz y voto en la España real”. (67)

L’atmosfera de reconciliació creada des de les institucions de poder amb la moderació de les forces d’oposició majoritàries propicià un bon clima de cara al referèndum. (68) Els sondejos previs al referèndum fets per al Diario de Mallorca donaven com a resultat un recolzament majoritari a la reforma política. (69) El mateix dia del referèndum, 15 de desembre de 1976, es demana el vot afirmatiu per tal d’enterrar l’immobilisme i la ruptura sense matisos. (70) La victòria del si (94,8% dels vots) és saludat des del diari com a un èxit del sentit comú per passar d’una autocràcia a una democràcia de la manera menys traumàtica. (71) La reforma ha triomfat rotundament sobre el continuïsme immobilista i s’ha imposat a l’abstencionisme proposat per sectors d’una oposició agafada a contrapeu. (72)

L’any 1977 s’encetà amb la suspensió del Tribunal d’Ordre Públic i de les jusrisdiccions especials, la qual cosa suposà la fi de l’excepcionalitat que tenien sotmesos als espanyols unes institucions anacròniques. (73)

Els aconteixements sagnants de Madrid de finals de gener de 1977 provocaren un fet insòlit en la història del periodisme espanyol. El dia 29 de gener aparegué un editorial conjunt, “Por la unidad de todos”, que fou publicat a ABC, Arriba, Diario 16, El Alcázar, El País, Informaciones, Pueblo, Ya, en els diaris de Barcelona i en la majoria de diaris espanyols, entre ells el Diario de Mallorca. Aquest fet suposava una conscienciació i una voluntat de conscienciar a l’opinió pública espanyola de la gravetat dels fets i de la necessitat de fer un front comú per a sortir-ne. (74)

Des de gener fins juny de 1977, el partits polítics es converteixen en el centre d’atenció de la premsa. Així doncs, durant el mes de febrer són freqüents a la premsa els articles de fons que feien referència a qüestions entorn a la legalització dels partits polítics i, sobretot, a la supressió d’una barrera anomenada finestreta que, per altra banda, no era més que un intríngulis legal per deixar fora de la legalitat al PCE. (75)

Durant el mes de març, els rumors sobre la possibilitat que Suárez o qualque membre del seu executiu estigués promovent un partit per a presentar-se a les eleccions fou recollit per la premsa de forma crítica. Així doncs, Diario de Mallorca apuntava que s’havien de denunciar possibles intents de manipular les eleccions des de d’alt, precisament per una absència d’estils democràtics. (76) De totes maneres, Suàrez anuncià la seva candidatura i opció electoral en el discurs televisat emès a TVE la nit del dia 3 de maig de 1977. El Diario de Mallorca ho acceptà com si fos un fet democràtic que un gestor de la transició no votat pels espanyols fos sotmès a una depuració electoral. (77)

El Consell de Ministres celebrat l’11 de març de 1977 amplià l’aministia. Diario de Mallorca opina que el govern ha fet una passa important, però no suficient. De fet, reclamava una amnistia total. (78)

L’1 d’abril foren suprimits la Secretaria General del Movimiento i el temible article 2 de la Llei de premsa. Aquesta darrera qüestió suposava l’assoliment de la més vella aspiració de qualsevol periodista: la llibertat d’expressió. Encara que aquesta no fou total. (79)

El dia 9 d’abril de 1977 és legalitzat el Partit Comunista d’Espanya per inniciativa personal de Suárez, amb el recolzament del Rei i de la majoria de l’opinió pública espanyola. Segons aquesta, no hi podia haver democràcia amb exclusions i sense pluralisme polític. (80) La legalització dels comunistes suposà una reacció contrària per part de l’estament militar i dels ministres militars del govern de Suárez. El Govern, segons Diario de Mallorca, sabé respondre acertadament. Davant emocions comprensibles, racionalisme democràtic. Front a malestars diversos, una crida a la serenitat. I davant temptacions d’involució, convocatòria electoral. (81)

Una vegada la convocatòria electoral es posà en marxa, el rotatiu local es posà del costat d’opcions moderades en un intent clar de vertebrar el centre. (82) De totes maneres, no veu clara l’operació centre liderada per Suárez ja que corre el risc de fracassar electoralmente parlant. (83) En plena campanya pre-electoral fou durament criticada la renúncia de Suárez a participar en la campanya amb el fals pretexte d’una honestetat democràtica. (84) Ja en campanya electoral se’l tornà a criticar per la seva manca de definició. De fet, el seu origen falangista creava un cert recel. No havia demostrat ser liberal, ni socialdemòcrata, ni demòcrata cristià, ideologies totes elles que UCD aglutinava en el seu si. (85)

Ja per acabar aquesta etapa, m’agradaria mencionar la consolidació definitiva de la monarquia democràtica amb el fet de la cessió del drets dinàstics de Don Juan sobre la persona del seu fill, el rei Joan Carles I. (86)

 

NOTES

(1) Editorial (1977, 15 juny). De súbditos a ciudadanos. Diario de Mallorca, p. 1.

(2) COMPANY MATES, A. – SERRA BUSQUETS, S. “El tractament de la llengua i cultura catalana, del territori i de la problemàtica social a la premsa diària mallorquina durant la transició democràtica”, a 25 años de libertad de expresión. VII Congreso de la Asociación de Historiadores de la Comunicación, Barcelona, 18-19 de novembre de 2004.

(3) Portada. (1977, 12 juny). Diario de Mallorca, el periódico de mayor circulación de las islas. Diario de Mallorca,p. 1.

(4) Antonio Alemany Dezcallar (1976, 27 febrer). En la despedida. Mai moren batlles. Diario de Mallorca, p. 1.

(5) Editorial (1976, 28 febrer). Antonio Alemany. Diario de Mallorca, p. 1.

(6) Portada. (1977, 1 abril). Diario de Mallorca no admitirá publicidad política. Diario de Mallorca, p. 1.

(7) Revista DM, Suplemento dominical, “Especial elecciones”, 12 de juny de 1977, p. 1.

(8) Luís Apostúa era en el moment de la seva incorporació a Diario de Mallorca subdirector de Ya. Havia estat redactor en cap de Hoy, subdirector de La Verdad i director de El Alcázar.

(9) SEGADO BOJ, F. (2008). Elenco de una nueva etapa: los protagonistas de la transición en las viñetas de la prensa diaria. Historia y Comunicación Social, 13, 167-178.

(10) Editorial (1975, 27 de novembre). Europa y el indulto. Diario de Mallorca, p. 1.

(11) Editorial (1975, 12 desembre). La derecha inteligente. Diario de Mallorca, p. 1.

(12) Editorial (1975, 13 desembre). Expectación y esperanza. Diario de Mallorca, p. 1.

(13) Editorial (1975, 16 desembre). Aires de reforma. Diario de Mallorca, p. 1.

(14) Editorial (1975, 19 desembre). Areilza y Europa. Diario de Mallorca, p. 1.

(15) Editorial (1975, 24 desembre). Tónica movilista. Diario de Mallorca, p. 1.

(16) Editorial (1975, 27 desembre). Primera reforma. Diario de Mallorca, p. 1.

(17) Editorial (1975, 28 desembre). Estatuto obsoleto. Diario de Mallorca, p.1.

(18) Editorial (1975, 30 desembre). Sin triunfalismos. Diario de Mallorca, p. 1.

(19) Editorial (1975, 31 desembre). Un parlamento de verdad. Diario de Mallorca, p. 1.

(20) Editorial (1976, 4 gener). Tiempo de reformas. Diario de Mallorca, p. 1.

(21) Editorial (1976, 6 gener). Democracia en dos años. Diario de Mallorca, p.1.

(22) Editorial (1976, 13 gener). Gobierno e iniciativa. Diario de Mallorca, p. 1.

(23) Editorial (1976, 14 gener). Llamada a la oposición. Diario de Mallorca, p. 1.

(24) Editorial (1976, 15 gener). Reforma sindical. Diario de Mallorca, p. 1. També Editorial (1976, 6 febrer). Autonomia sindical. Diario de Mallorca, p. 1. Cal afegir Editorial (1976, 20 abril). Sindicalismo horizontal. Diario de Mallorca, p. 1.

(25) Editorial (1976, 16 gener). Sentido común. Diario de Mallorca, p. 1.

(26) Editorial (1976, 27 gener). Democracia. Diario de Mallorca, p. 1.

(27) Editorial (1976, 28 gener). Esperando a Arias. Diario de Mallorca, p.1. També Editorial (1976, 29 gener). Obras son amores. Diario de Mallorca, p. 1.

(28) Editorial. (1976, 30 gener). La sombra de Caetano. Diario de Mallorca, p. 1. Vegeu també Editorial (1976, 31 gener). Europa espera. Diario de Mallorca, p. 1.

(29) Mañana en Revista DM, partidos y grupos políticos en Baleares (1976, 17 gener 1976). Diario de Mallorca, p. 1.

(30) Editorial (1976, 17 febrer). Los Reyes en Cataluña. Diario de Mallorca, p. 1.

(31) Editorial (1976, 19 febrer). La voz de Cataluña. Diario de Mallorca, p. 1.

(32) Editorial (1976, 1 febrer). Reunión y manifestación. Diario de Mallorca, p. 1.

(33) Editorial (1976, 26 febrer). Actuación económica. Diario de Mallorca, p. 1.

(34) Editorial (1976, 5 març). Responsabilidad compartida. Diario de Mallorca, p. 1.

(35) Editorial (1976, 6 març). El orden público. Diario de Mallorca, p. 1.

(36) Editorial (1976, 16 març). La clase política. Diario de Mallorca, p. 1.

(37) Editorial (1976, 21 març). Segundo gironazo. Diario de Mallorca, p. 1. També Editorial (1976, 23 març). Manifiesto combatiente. Diario de Mallorca, p. 1.

(38) Editorial (1976, 28 març). El PCE como problema. Diario de Mallorca, p. 1.

(39) Editorial (1976, 1 abril). Deterioro. Diario de Mallorca, p. 1.

(40) Editorial (1976, 2 abril). Comisión y país. Diario de Mallorca, p. 1.

(41) Editorial (1976, 4 abril). Manipulación informativa. Diario de Mallorca, p. 1.

(42) Editorial (1976, 13 abril). Urnas. Diario de Mallorca, p. 1.

(43) Editorial. (1976, 14 abril). Señor Presidente. Diario de Mallorca, p. 1.

(44) Editorial (1976, 22 abril). Una monarquía democrática. Diario de Mallorca, p. 1.

(45) Editorial (1976, 24 abril). El momento de Portugal. Diario de Mallorca, p. 1. També Editorial (1976, 27 abril). Triunfo de la Política. Diario de Mallorca, p. 1.

(46) Editorial. (1976, 29 abril). Los hechos certificarán. Diario de Mallorca, p. 1.

(47) Editorial (1976, 5 maig). El drama del reformismo. Diario de Mallorca, p. 2.

(48) Editorial (1976, 29 maig). Socialdemocracia unida. Diario de Mallorca, p. 2.

(49) Editorial (1976, 2 juny). El compromiso de un Rey liberal. Diario de Mallorca, p. 1.

(50) Editorial (1976, 9 juny). Legalización de los partidos. Diario de Mallorca, p. 2. També Editorial (1976, 11 juny). El bloqueo a la reforma. Diario de Mallorca, p. 2.

(51) Editorial. (1976, 13 juny). De Movimiento a la Democracia. Diario de Mallorca, p. 2.

(52) Editorial (1976, 2 juliol). La opción real. Diario de Mallorca, p. 1.

(53) Editorial (1976, 4 juliol). Radical expectativa. Diario de Mallorca, p. 1.

(54) Editorial (1976, 6 juliol). De crisis en crisis. Diario de Mallorca, p. 1.

(55) Editorial (1976, 8 juliol). Los “delfines” del Régimen. Diario de Mallorca, p. 2.

(56) Redacció (1976, 11 juliol). ¿Qué piensan los mallorquines de los últimos acontecimientos políticos? Diario de Mallorca, pp. 1, 20-21.

(57) Editorial (1976, 15 juliol). Cortes Constituyentes. Diario de Mallorca, p. 2.

(58) Editorial. (1976, 18 juliol). Hechos, no palabras. Diario de Mallorca, p. 2. També Editorial (1976, 20 juliol). Amnistía. Diario de Mallorca, p. 2.

(59) Editorial (1976, 31 juliol). Escuchando al país. Diario de Mallorca, p. 2. També Editorial (1976, 1 agost). De la amnistía a la paz. Diario de Mallorca, p. 2.

(60) Editorial (1976, 6 agost). Ambiente de diálogo. Diario de Mallorca, p. 2.

(61) Editorial (1976, 18 agost). Normalización. Diario de Mallorca, p. 2.

(62) Editorial (1976, 3 setembre). Necesaria negociación. Diario de Mallorca, p. 2

(63) Editorial (1976, 7 setembre). La Oposición conciliadora. Diario de Mallorca, p. 2.

(64) Editorial (1976, 11 setembre). Apreciar un esfuerzo. Diario de Mallorca, p. 2.

(65) Editorial (1976,  12 setembre). La ley y el pueblo. Diario de Mallorca, p. 2.

(66) Editorial (1976, 14 setembre). La Oposición tiene la palabra. Diario de Mallorca, p. 2.

(67) Editorial (1976, 20 novembre). Un año después. Diario de Mallorca, p. 2.

(68) Editorial (1976, 1 desembre). Atmósfera de reconciliación. Diario de Mallorca, p. 2.

(69) Portada (1976, 4 desembre). Los mallorquines apoyan la reforma política. Diario de Mallorca, p. 1. Els vots afirmatius suposaven un 68% dels enquestats. Un 19% eren indecissos.

(70) Editorial (1976, 15 desembre). Por una tierra de todos. Diario de Mallorca, p. 2.

(71) Editorial (1976, 16 desembre). Éxito del sentido común. Diario de Mallorca, p1.

(72) Editorial (1976, 17 desembre). El sentido del sí. Diario de Mallorca, p. 2.

(73) Editorial. (1977, 1 gener). El fin de la excepcionalidad. Diario de Mallorca, p. 2.

(74) Editorial (1977, 29 gener). Por la unidad de todos. Diario de Mallorca, p. 1.

(75) Editorial (1977, 10 febrer). Legalización de los partidos. Diaro de Mallorca, p. 2.

(76) Editorial (1977, 9 març). Democracia y Poder. Diario de Mallorca, p. 2.

(77) Editorial (1977, 4 maig). El candidato Suárez. Diario de Mallorca, p. 2.

(78) Editorial (1977, 13 març). Un indulto amplio. Diario de Mallorca, p. 2.

(79) Editorial (1977, 2 abril). Un paso más hacia la libertad de expresión. Diario de Mallorca, p. 2.

(80) Editorial. (1977, 10 abril). El fin de un tabú. Diario de Mallorca, p. 2. També Editorial. (1977, 12 abril). Serena reacción general. Diario de Mallorca, p. 2.

(81) Editorial (1977, 16 abril). La respuesta a la crisis. Diario de Mallorca, p. 2.

(82) Editorial. (1977, 19 abril). Vertebrar el centro. Diario de Mallorca, p. 2.

(83) Editorial (1977, 5 maig). El riesgo de la operación centro. Diario de Mallorca, p. 2.

(84) Editorial (1977, 14 maig). Que Suárez haga campaña. Diario de Mallorca, p. 2.

(85) Editorial (1977, 28 maig). La indefinición política de Suárez. Diario de Mallorca, p. 2.

(86) Editorial (1977, 15 maig). Para consolidar una Monarquía democrática. Diario de Mallorca, p. 2.