Etiquetes

Entrades relacionades

Comparteix aquest article

Les Illes Balears durant la transició democràtica (1973 – 1977). El moviment obrer

Sr. Llorenç Carrió Crespí

Professor d’història a l’IES Damià Huguet

Resum:

En un moment en què els drets laborals es troben en perill és important conèixer el seu origen. El moviment obrer durant la Transició va tenir un paper essencial en la lluita antifranquista i el cas de les Illes Balears no en va ser l’excepció. Així, l’impuls d’aquestes organitzacions va permetre als treballadors tenir cada vegada més drets. Com més s’avançà en aquells anys, el moviment es va anar fragmentant i creixent i sindicats com CCOO, UGT, USO, ASUDTH, CSUT, CNT o STEI es convertiren en diferents actors amb diferents propostes però amb un mateix objectiu comú: la millora de les condicions laborals.

Paraules clau: Moviment obrer, Transició, Illes Balears, CCOO, UGT
Abstract:

Nowadays the labour rights in Spain are at risk, so it is necessary to know where they come from. The labour movement had an important role against the Franco Dictatorship during the Spanish Political Transition. That happened in the Balearic Islands, too. Thus, these organizations allowed the workers to have more rights. During those years these movements grew and were also fragmented. Unions like CCOO, UGT, USO, ASUDTH, CSUT, CNT or STEI became different actors and projects with one common goal: improving working conditions.

Key words: Labour movement, Transition, Balearic Islands, CCOO, UGT

1. Introducció.

Després de la llarga Dictadura, les Illes Balears es trobaven enmig d’una cruïlla importantíssima de la seva història. Així, segur que la Transició tendrà un dosi important de continuisme, però també és veritat que gràcies a aquest procés en sorgiran noves institucions democràtiques i també unes grans transformacions econòmiques, socials i culturals de les quals a dia d’avui encara en som hereus.

En aquesta direcció, un dels debats oberts que hi ha en el sí de la historiografia és si aquesta Transició fou producte sols d’unes quantes individualitats aventureres en què hi destacarien el rei Joan Carles I, el seu mentor Torcuato Fernández-Miranda, el president Adolfo Suárez o el líder comunista Santiago Carrillo, entre d’altres, i en què el poble només en fou un simple espectador; o pel contrari, fou el fruit d’un treball col·lectiu en què hi participaren múltiples agents d’arreu.

En aquest debat, sóc de l’opinió que aquest canvi va ser fruit d’un treball col·lectiu en què els moviments socials com l’obrerisme hi varen tenir un gran paper i segurament en va ser el primer que es va desvetllar després de la llarga nit del Franquisme. En aquest article mostrarem l’activitat que va tenir aquest moviment a les Illes durant els anys de la Transició.

 

2. Les Illes Balears de 1973 a 1977.

A partir de l’any 1973, el Règim va començar a trontollar i s’inicià un període de debilitament i descomposició: la crisi del petroli de 1973 cada vegada més greu, el procés de deteriorament físic del Dictador, les disputes dins el mateix règim entre els sectors «oberturistes» que volien una liberalització política del sistema i els «immobilistes» que no en volien ni sentir parlar, les mobilitzacions ciutadanes al carrer cada vegada més grans i l’atemptat i assassinat de d’ETA del president del govern Luís Carrero Blanco en són la demostració palpable.

El 12 de juny de 1974 quan l’advocat i escriptor Josep Melià fou elegit procurador familiar a Corts per Balears en nom dels sectors més oberturistes és, de fet, la data que se sol marcar el començament del canvi a Balears, però encara quedava molt de camí.  L’estructura social del final del Franquisme a Balears persistia més que en altres territoris. De fet, s’ha de recordar que a pesar de ser un territori insular amb una història i llengua pròpies, varen tenir una evolució diferent a tots els territoris de la resta de l’Estat que disposaven d’alguns d’aquests elements diferenciadors. A més, s’ha d’exposar també que les Illes Balears no són una realitat homogènia, sinó que són quatre espais diferents Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, cada un d’ells amb les seves pròpies característiques.

A nivell econòmic, convé recalcar que les Illes Balears es trobaven en plena transformació d’una societat agrària i tradicional a una societat de serveis en què el turisme es convertia en la indústria preponderant. Així mateix, apuntar la importància de l’arribada de desenes de milers d’immigrants, no sempre sense incidents, i que aquesta etapa es desenvolupà encaixat just enmig de les crisis del petroli de 1973 i 1979. Tot plegat portà a les Illes grans canvis econòmics, culturals i socials.

En un altre ordre de coses, els anys de la Dictadura fomentaren a nivell estatal una cultura política «antipartits» (1) que arrelà segurament més encara que en altres indrets en grans capes de la societat illenca. Si a més, se li sumava la gran repressió que hi havia hagut durant la Guerra Civil i la Dictadura, determina com la força d’aquests moviments socials li costàs posar-se en marxa. Aquest canvi es duia a terme en una societat amb una cultura cívica i política pobra, dirigida per unes elits aristocràtiques velles i també unes noves (els hotelers) que estaven fins aquell moment molt acomodades.

Finalment, també apuntar que els moviments socials i en especial el moviment obrer varen ser una eina que va ajudar a transformar la realitat del moment quan les forces polítiques eren clandestines i el seu suport social encara era un interrogant i ho seguirien essent fins a 1977 en què foren per fi legalitzats i hi va haver les primeres eleccions democràtiques.

 

3. La lluita obrera.

Com afirma l’historiador David Ginard, (2) en els primers anys d’aquella dècada, el moviment obrer es trobaria en una fase preparatòria, en construcció i en molt poca conflictivitat en comparació a altres indrets, i no serà realment activa fins després de la mort del Dictador. En aquell moment, el ventall de possibles organitzacions era molt limitada i no serà fins a la segona meitat de la dècada en què anirà creixent. Així, ens trobam que les organitzacions clàssiques d’abans de la guerra UGT i CNT havien quasi desaparegut i una nova organització de caire comunista s’estava imposant a la clandestinitat CCOO i al final de la dècada aniran sorgint a poc a poc noves organitzacions.

La paupèrrima situació de 1973 feu incrementar els conflictes laborals i podem dir que s’inicià una nova etapa de lluita activa. Així, en aquells anys, ens trobam amb diverses concentracions i actes de protesta protagonitzats per treballadors. Aquells que primer es varen organitzar clandestinament i que tendran un paper preponderant varen ser els comunistes de CCOO (Comissions Obreres) i del seu partit germà del PCE, (3) difícil distingir on començava una organització i on acabava l’altra. A Mallorca, hi havia petits grups a l’abril de 1968 i els seus fundadors foren Marcos Peralta, Rafael Azorín, Enrique Velasco i Eduardo Pérez i la seva força es concentrava en sectors com el de la fusta i el suro, la construcció i l’hoteleria. A partir de 1973, es constituí finalment una Coordinadora General de l’illa de Mallorca dirigida per Velasco, Azorín i també el menorquí Josep M. de Vílchez Carreras i a les Pitiüses hi localitzam petits grups des de 1973 i hi destacaren noms com els de Simón Pérez i Nicolás Benítez entre els seus membres. (4)

Un dels esdeveniments més importants protagonitzat per CCOO fou la manifestació a Palma contra el procés 1.001 el 4 de febrer de 1975, (5) organitzat per la coordinadora de Mallorca i que reuní a uns cinc-cents obrers i estudiants. D’altra banda, el maig d’aquell any, es realitzaren eleccions sindicals, controlades encara pel règim, i en què CCOO impulsà candidatures democràtiques que triomfaren a l’hosteleria i a la construcció, i obtingueren uns bons resultats a la banca, les arts gràfiques, la sanitat i l’ensenyament privat. Un altre fet important fou la incorporació a CCOO i al PCE del grup Bandera Roja el 1975. De fet, Francesc Obrador, sacerdot i militant de Bandera Roja, esdevingué màxim dirigent de CCOO a les Illes. Totes aquestes mobilitzacions els feien ser molt optimistes, encara que les autoritats les vigilaven i no les considerava alarmants.

Per la seva banda, la UGT (Unió General dels Treballadors) amb el PSOE que havia estat preponderant abans de la Guerra Civil no es tornarà a implantar fins el gener de 1974 amb Gabriel Sevilla, José Luís Martín i Emili Alonso. La no participació de la UGT en el sindicalisme vertical suposà que no tengués tanta força com CCOO. D’aquí que les primeres accions anessin encaminades a la captació d’una base social pel sindicat. La primera actuació es va concretar amb la creació d’una assessoria jurídica a Palma al despatx del l’advocat laboralista Joan Pinya. (6)

La mort del Dictador el novembre, no va canviar la situació i el govern d’Arias Navarro i del Governador Civil de Balears Carlos de Meer no mostraren cap canvi destacable en el sistema. Així i tot, el moviment obrer a partir de 1975 ja va madurar i va superar la primera fase preparatòria. Així, en aquesta època hi haurà una eclosió de nous sindicats, encara que la UGT i CCOO seran preponderants i s’establirà quasi bé un bisindicalisme perfecte.

En aquesta onada de moviments que aniran sorgint al llarg de 1975 com a conseqüència de l’augment cada vegada més gran de l’atur cal destacar l’Assemblea d’aturats que es va crear el mateix 1975 a Palma. Aquesta plataforma encapçalada per Manuel González Gómez «Pau Garcia» i amb el suport del PCE i CCOO pretenia un repartiment equitatiu del que anomenava «mitjans de producció». Així doncs, el 12 de gener de 1976 centenars d’aturats ocuparen la Delegació Provincial de Sindicats i foren desallotjats quan intentaren celebrar una assemblea. Aquest moviment cada vegada s’anirà radicalitzant i fins i tot protagonitzarà en els anys següents una vaga de fam, l’assalt a un centre comercial i el tancament dels seus membres al castell de Bellver l’any 1981. Alguns dels seus membres més destacats s’acabaren integrant en organitzacions com la CNT (Confederació Nacional del Treball) i la CSUT (Confederació de Sindicats Unitaris de Treballadors).

Després de les eleccions sindicals de 1975, CCOO tendrà una escissió important en el sector turístic amb l’ASUDTH (Alternativa per un Sindicat Unitari i Democràtic de Treballadors de l’Hosteleria). ASUDTH es  presentà, per primera vegada, a finals de setembre de 1976, com a plataforma per a posteriorment convertir-se en un sindicat unitari de tot el sector. Entre els seus principals integrants hi havia Bartomeu Pericàs, Serafí González, Jesús Pérez i Francesc Obrador. L’any 1977 ja comptava amb un miler d’afiliats.

Entre els anys 1976 i 1977 les vagues a tot l’Estat seran essencials per treure el govern d’Arias i la seva política de repressió. Aquestes vagues aconseguiran un canvi en la política del Règim, de la repressió al paternalisme amb la Llei de Relacions Laboral del 8 d’abril. Així, a les Illes Balears, es varen començar a crear  nous sindicats i les CCOO començaren a perdre de mica en mica la seva hegemonia. La UGT en aquest panorama va anar creixent a poc a poc i també es va constituir a Mallorca la USO (Unió Sindical Obrera) gràcies a la tasca de persones com Ángel Calderón, José Moreno i Ramón Torres. La primera aparició pública d’ambdues organitzacions, UGT i USO, es produí l’1 d’agost de 1976 a Alcúdia en l’homenatge a l’històric dirigent socialista Llorenç Bisbal.

En el cas de la UGT fou dirigida per Ángel José Barrero que en fou el secretari general i inicià una etapa de fort creixement, sobretot per la incorporació de l’ASUDTH (més tard en tornarem a parlar) amb la incorporació de Francesc Obrador, Jesús Pérez, Antoni Garcia, Ángel Calderón i Llorenç Bravo. A més, a les Pitiüses els primers intents per refundar el sindicat a les illes daten de finals del 1976 i el primer secretari general fou Vicenç Cardona Planells.  Pel que fa a Menorca es va es va determinar que la UGT hi tengués un funcionament autònom. A Menorca la UGT no es va refundar fins el 1977 de la mà dels socialistes Pere Gonyalons i Berlarmino Menéndez i Josep Juaneda Caulés.

En conseqüència, podem afirmar que l’any 1976, tant a nivell estatal com illenc, serà l’any de l’articulació definitiva del moviment obrer i de la seva lluita contra el Govern d’Arias Navarro. En aquest sentit, s’aplegaren els sindicats principals per tal d’anar junts en una vaga general. El 22 de juliol es creà la COS (Coordinadora d’Organitzacions Sindicals) que integrava CCOO, USO i UGT i que organitzà una gran vaga general pel 12 de novembre. Aquesta jornada no tengué l’èxit rotund que esperaven els membres de la COS i per això després es va dissoldre.(7) A Palma aquesta jornada culminà amb aldarulls i enfrontaments amb la policia produint-se nombrosos ferits i detencions. Precisament a Palma fou un dels territoris en què va tenir més èxit. Malgrat tot, aquest va ser la major mobilització social després de 40 anys i el gran argument a nivell estatal per fer caure Navarro i la Llei de Reforma Política.(8)

A més, aquell any va reaparèixer l’organització anarquista CNT (Confederació Nacional de Treballadors) que es creà l’octubre a partir de diversos col·lectius llibertaris com Terra i Llibertat que havia protagonitzat campanyes de caire ecologista i que tenia força en sectors com el del metall, la construcció, la banca i l’educació.(9)

Malgrat que podria semblar que les organitzacions havien pres tot el poder al Règim, no era ben bé així. Un episodi d’aquell any 1976 que s’ha de remarcar i que demostra també la influència del Règim sobre el sector i la societat en general va succeir el 8 de  març a Palma. Així, es produí la manifestació «autoritzada» de treballadors d’hosteleria, en protesta per la immigració incontrolada de treballadors de la Península i de l’empitjorament progressiu de les condicions laborals i econòmiques. Aquests conflictes evidencien els greus problemes del sector i mostra com les autoritats no dubtaven en utilitzar els treballadors uns contra els altres. A més, són significatius els abusos que va rebre la immigració arribada a les Illes per part de les autoritats, algunes vegades fins i tot foren retornats a la Península.(10)

L’any 1977 va ser un punt d’inflexió important pel que fa a l’obrerisme. Aquest que fins el moment havia portat la batuta pel que feia a l’oposició al Règim li acabarà cedint el lloc a les organitzacions polítiques. Això es produirà amb les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny i la legalització dels partits, però també en la consecució definitiva dels Pactes de la Moncloa.(11) Cal apuntar, la importància que tingué el moviment obrer en aquests canvis. Així, segons un informe que va elaborar el Govern, el PCE va ser legalitzat no pas pels vots que podria arribar a treure, sinó més aviat pel control que tenia de CCOO, hegemònic com hem vist dins l’obrerisme.(12)

D’altra banda, a mesura que s’explorava en la democràcia les mobilitzacions cada vegada eren més seguides pels treballadors. Així cal destacar a Mallorca dues grans mobilitzacions vaguistes que es varen dur a terme en el sectors de la construcció i de l’hosteleria.

La primera gran mobilització va ser la vaga general del sector de la construcció del 28 de febrer que s’allargà 20 dies i en la qual participaren uns deu mil treballadors. Aquesta mobilització comptava amb tots els sindicats del sector CCOO, UGT, USO i CNT i la vaga es va estendre també a la resta d’illes. Malgrat que sorgiren espurnes entre els diferents sindicats, el conveni que s’aconseguí suposà una gran victòria.

En el cas de l’hosteleria, després del fracàs de les conversacions per a un primer conveni d’hoteleria començaren a partir del maig de 1977 unes fortes actuacions encapçalades per l’ASUDTH que l’acabaren de consolidar com el sindicat principal del sector. Aquestes actuacions s’allargaren durant mesos i es xifra la participació en uns 30.000 treballadors. Després d’aquesta gran victòria, els sindicats estatals es varen voler apropar a l’ASUDTH. Així, l’octubre es fusionà amb la USO, però al desembre deixà aquest sindicat i s’integrà dins la UGT, encara que alguns dels seus membres seguiren a la USO, com Maria Bonnín Cortés.  En un primer moment, gaudí de certa autonomia dins la UGT,  mantenint fins i tot les seves sigles, però una vegada la UGT es va consolidar definitivament dins el sector, va deixar d’emprar aquestes sigles i els seus membres més destacats s’integraren dins el sector d’hoteleria d’UGT.

Aquell any també van aparèixer noves organitzacions, entre les quals destaca el CSUT (Confederació de Sindicats Unitaris de Treballadors). Aquesta organització de tendència maoista dirigida per Josep Mato va sorgir a partir d’una escissió de CCOO impulsada pel PTE (Partit del Treball d’Espanya). A Mallorca, tenia un local a Palma i organitzà una Federació de Mallorca que l’any 1978 es convertí en la tercera central sindical amb implantació a tot Balears aglutinant devers tres mil afiliats. Finalment, durant la dècada dels vuitanta s’acabaria integrant de nou dins CCOO.

 

4. La lluita al camp.

Les transformacions econòmiques de les Illes Balears des de la dècada dels seixanta provocaren que el model econòmic basat en el sector agrícola anés perdent pes a favor d’un nou model basat en l’economia de serveis i, sobretot, en el turisme. D’aquesta manera, cada any, centenars de treballadors que treballaven al camp passaven a fer-ho als hotels. Malgrat aquest fet, petits i mitjans propietaris agrícoles s’anaren organitzant per tal d’intentar modernitzar-se i superar millor els nous reptes que es trobaven. En aquest sentit, cal destacar algunes organitzacions que es crearen durant aquesta època en les diferents illes.

Així, en el cas d’Eivissa hauríem de parlar de la cooperativa agrícola Es Nostro Camp de caire progressista creada al setembre de 1974 per Joan Calvera Vehí i Antoni Planells Tur.(13) L’organització arribà a agrupar fins a quinze nuclis rurals de tota Eivissa  i tenia quasi mil cinc-cents afiliats. Es Nostro Camp va tenir un paper destacat pel que fa la Transició política a Eivissa tant o més destacat que la resta de sindicats. Així, aprofitant la seva forta presència en tota l’illa, aconseguí establir-se com a base reguladora de preus, com a plataforma per a l’exportació agrícola i per a la importació de llavors, adobs, raïm per a vi, entre d’altres. A finals dels setanta inicià una etapa de declivi com a conseqüència de la manca de recursos propis i l’oposició de la dreta eivissenca.

En el cas de Mallorca i Menorca cal remarcar la transcendència que aconseguí la Unió de Pagesos. Aquest sindicat agrari i ramader fou fundat a Mallorca l´any 1977. L’origen del sindicat es remonta al 1976, any en què a Mallorca se celebraren unes conferències sobre agricultura que organitzava el Congrés de Cultura Catalana, i on diversos pagesos de Mallorca entraren en contacte amb altres del sindicat agrícola Unió de Pagesos de Catalunya, que s’havia fundat a Penyafort (Alt Penedès) el 1974, així com també amb pagesos de la Unió de Llauradors del País Valencià. A partir del setembre de 1976 uns pagesos de diversos pobles de Mallorca començaren a reunir-se de forma clandestina per tal de crear-la a Mallorca. Pocs mesos després i, més concretament, l’abril de 1977 realitzaren la presentació pública de la Unió de Pagesos de Mallorca. Entre aquests primers pagesos que impulsaren la creació del sindicat, cal destacar la participació de Joan Mas Martorell, Pere Miralles Roca i Joana Tugores Avellà. En aquesta etapa, cal remarcar com el sindicat es va manifestar pel centre de Palma el 23 de novembre en contra de la política agrària del govern de Suárez, com també contra la fàbrica Portland de Lloseta i contra l’autopista Palma-Inca.

En els primers mesos de vida, els fundadors s’encarregaren d’anar poble a poble cercant nous afiliats i l’any següent ja s´havien implantat a vint-i-nou pobles i arribaven als mil cinc-cents afiliats. En el cas de Menorca, no s’organitzaren fins el maig de 1978 gràcies a la tasca del prevere Francesc Triay i de pagesos com Cristòfol Bosch Serra, Joan Ametller Caules i Llorenç Orfila Mercadal.

 

5. La lluita a les aules.

Un dels sectors més compromesos en contra del Règim va ser el dels mestres i professors que reclamaven tant millores laborals com reformes a l’educació o el dret a l’ensenyament en llengua catalana. En aquest sentit, cal destacar la creació del sindicat STEI (Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de les Illes). Aquesta organització té els seus orígens en els moviments unitaris de treballadors de l’ensenyament com la coordinadora de mestres de l’ensenyament públic (curs 1975-76) i paral·lelament a l’ensenyament privat amb les candidatures democràtiques en el sindicat vertical, les quals resultaren guanyadores. El projecte consistia en construir un sindicalisme unitari que concentrés, des de posicions progressistes, la majoria de les treballadores i treballadors de l’ensenyament.

A l’assemblea fundacional del desembre del 1977, l’STEI es definí com un sindicat sobirà i nacional de les Illes. Aquell any va organitzar diverses campanyes i mobilitzacions per tal de millorar les condicions laborals com també la qualitat de l’ensenyament. Aquestes propostes pretenien donar contingut a l’apartat referent a política educativa del Pacte de la Moncloa que es va signar l’11 de novembre de 1977, que establia la incorporació de les diverses llengües i continguts culturals als àmbits territorials respectius, a tots els nivells educatius obligatoris com a passa prèvia a l’ensenyament integral de i en llengua catalana.

 

6. Conclusions.

A tall de conclusió, recopilarem les principals aportacions que podem fer en relació al moviment obrer durant el període que aquí ens ocupa:

  1. El moviment obrer va ser un dels agents, segurament el primer, que més va lluitar en contra del Règim per tal d’aconseguir una autèntica democratització del país. El cas de les Illes no va ser una excepció.
  2. El moviment obrer balear li costarà arrancar més que en altres territoris de l’Estat com per exemple Astúries, Catalunya, Madrid o València. Aquest fet s’ha d’entendre a partir de què les Illes sempre han tengut un paper subsidiari i subaltern en relació a la resta de l’Estat.
  3. El paper de CCOO a principis dels anys setanta serà preponderant. Conjuntament amb la UGT es varen convertir en els sindicats principals constituint de fet un sistema bisindical igual o major que el bipartidisme polític.
  4. La incapacitat d’acabar de constituir un sindicat propi de les illes capaç de fer d’alternativa als altres dos esmentats. L’ASUDTH, l’STEI i la Unió de Pagesos seran intents reeixits per separat, però incapaços de crear una central intersindical forta capaç de contrarestar la UGT i CCOO.
  5. Els sindicats d’extrema esquerra no tendran tampoc la força suficient. La CNT i el CSUT, entre d’altres, no acabaran de construir mai una alternativa prou forta al bisindicalisme.
  6. Un dels problemes socials més greus que afectaren a les Illes fou la integració de les grans onades d’immigrants que arribaren durant els anys seixanta i setanta. Aquests immigrants s’integraren dins els sindicats i molts d’ells foren els seus principals dirigents.

 

NOTES

(1) MARÍN, J.A.: “Condicionantes económicos y sociales de la transición”. La Transición, treinta años después. Barcelona: Ediciones Península, 2006, p. 82.

(2) GINARD, D.: “El moviment obrer balear : Del tardofranquisme a la transició democràtica”, La transició democràtica als Països Catalans. PAGÈS P. (dir.). València: Universitat de València, 2005. p 322.

(3) Aquesta mateixa situació es repetia a l’Estat i aquesta força es va demostrar determinant perquè el govern d’Arias Navarro (1976) caigués i el govern d’Adolfo Suárez acordàs amb ells els Pactes de la Moncloa que determinaren l’economia posterior del país.

(4) CANYELLES B. i VIDAL, F. L’oposició antifranquista a les illes. Palma: Editorial Moll, 1977, pp. 162-163.

(5) Judici contra deu membres de CCOO acusats d’associació il·lícita i que provocaran manifestacions en contra del procés arreu de l’Estat organitzades pel sindicat.

(6) GINARD, D.: “El moviment obrer balear …”, op.cit., p. 344.

(7) Malgrat no tenir l’èxit esperat, va ser la jornada reivindicativa més important dels darrers 40 anys. El Govern estatal en comptà la participació amb 500.000 vaguistes, encara que els sindicats en recomptaren 2.000.000.

(8) MARIN, J.A. “Condicionantes económicos y sociales…”, op.cit., p. 90.

(9) Cent anys construint llibertat. La CNT a Mallorca. Grup d’Estudis Llibertaris “Els Oblidats”. Palma: Edicions El Moixet Demagog, 2010, pp. 66-67.

(10) CAPELLÀ, L. Mallorca i el món obrer. Palma: Editorial Moll, 1977. En aquesta obra hi ha diverses entrevistes a líders obrers com Marcos Peralta i Rafael Azorín que expliquen les dures condicions de vida i laborals que tenien els immigrants peninsulars quan arribaven a Mallorca.

(11) De gran transcendència pels treballadors de tot l’Estat perquè s’hi debateren els seus drets.

(12) MARIN, J.A. “Condicionantes económicos y sociales…”, op.cit., p. 92.

(13) TUR, A.: “La cooperativa Es Nostro Camp (Eivissa, 1974-1980)”, Moviment associatiu a les Illes Balears : des de finals del segle XIX fins a l’actualitat. SERRA, S.(coord.). Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 2001, pp. 653-662.